Joan Carles González
Cada dia, a les 8 del vespre, molts i moltes igualadines sortim als balcons i finestres per mostrar la nostra gratitud als i les treballadores de la sanitat, així com a tots aquells i aquelles treballadores que fan possible aquest confinament inèdit, propi de novel·les d’Albert Camus. Per a la premsa, però també per a la ciutadania, són herois i heroïnes perquè realitzen una tasca extraordinària: tots i totes elles s’exposen contínuament al contagi, especialment els treballadors de la salut, però sense ells i elles les persones que pateixen no obtindrien cap atenció. Els treballadors de la salut, però, no volen ser herois, només volen fer bé la seva feina. Això vol dir que volen tenir les majors garanties possibles per als pacients, i també per a ells i elles, és a dir, que necessiten tots els materials necessaris per realitzar la seva feina, una obvietat no tant obvia en aquest temps que estem vivint. Els aplaudiments són l’expressió confinada de milers de persones que els hi donem les gràcies, però també un crit que demana protegir el nostre sistema de salut públic.
Els problemes actuals de l’Hospital d’Igualada, i per extensió de tot el Consorci Sanitari de l’Anoia, no són d’ara, sinó que venen de lluny, de molt lluny, i tenen la seva arrel en les retallades del 2011, aquelles que es feien sense mirar a qui afectava, acarnissant-se amb força a educació i sanitat. La materialització de les retallades en sanitat a l’Anoia es traduïen en més de 4 milions d’euros de retallades per a l’Hospital d’Igualada, el que suposava el tancament de llits, l’augment del temps d’espera i l’aplicació d’un ERO, entre d’altres. Aquesta darrera mesura va aixecar el rebuig del personal de l’hospital i de la ciutadania, fins el punt que es van manifestar en defensa de la sanitat pública. L’ERO, però, es va acabar evitant amb una negociació entre comitè d’empresa i direcció, on va ser clau la renúncia per part dels treballadors al 70% de les pagues per objectius. El 2013 es van manifestar per deixar en evidència la fràgil situació que vivia la Sanitat Pública davant de les retallades sofertes el 2011, però malgrat tot les retallades es van mantenir.
Les retallades en sanitat del 2011 es van generalitzar per a tot l’Estat i això va afeblir considerablement la nostra Sanitat Pública. Com bé diu el refrany castellà, de aquellos polvos, estos lodos. Potser, i només potser, si haguéssim cuidat del nostre sistema de salut públic degudament, aquesta crisi sanitària l’estaríem passant diferentment. És cert que no podem fer una línia continua en la que veiem les retallades del 2011 com a única i indiscutible causa de la manca de material i sanitaris en la gestió present del coronavirus, però tampoc ho podem obviar. Per això, cada dia que passa es fa més evident que cal dotar a l’Hospital d’Igualada, i per extensió a tot el sistema de salut públic, d’un major finançament. Cal ampliar la xarxa de la Sanitat Pública de tota la comarca de l’Anoia perquè en la salut ens hi va la vida. Cal millorar les condicions laborals dels i les treballadores de tot el sistema de salut públic, ara amb la Covid-19 però també després, perquè són els professionals de la salut els que estan al capdavant del perill. Cal enterrar definitivament les retallades d’aquell 2011 i posar els serveis essencials al centre de tota política institucional perquè són els serveis dedicats a fer possible una bona vida.
El passat ja no el podem canviar, però el futur resta a les nostres mans, i quan parlem de futur parlem de demà mateix. Si sortim cada dia a les 8 del vespre a aplaudir als treballadors de la salut, no és tant perquè siguin herois i heroïnes, sinó perquè en un acte de protesta omplim els carrers mostrant la necessitat de protegir la nostra Sanitat Pública i la seva millora. És a les nostres mans preservar el sistema de salut públic com un bé preuat perquè és qui ens protegeix davant de problemes greus com els que estem vivint. I per preservar-lo degudament, cal posar tants diners com sigui necessari, aquesta vegada sense excuses.
