Arran del debat sobre les aliances dels partits d’esquerra a Igualada, crec que convé posar una mica de memòria, una mica d’honestedat i una mica de context sobre la taula.

Fa massa temps que es presenta la idea de la «unitat de les forces d’esquerra» com si fos un principi incontestable, gairebé com si qualsevol discrepància fos una deslleialtat. Però la realitat és força més incòmoda. Massa sovint, aquest discurs no ha servit per construir una alternativa sòlida, àmplia i útil per a la ciutat o per al conjunt de la comarca, sinó per preservar espais de poder, quotes internes i determinades continuïtats personals.

Dit d’una altra manera: massa vegades s’han volgut aprofitar les inèrcies i els valors de l’esquerra per vestir d’unitat allò que, en el fons, responia més a l’egoisme polític que no pas a una veritable visió estratègica.

I els fets ho demostren. El 2019, quan hi havia l’opció que Esquerra encapçalés un govern amb el PSC, les anomenades «forces d’esquerra» s’hi van negar. El 2023, quan també existia la possibilitat d’evitar un govern de Junts fent alcalde el PSC, ERC i Poble Actiu també s’hi van negar. I ara, després d’haver descartat reiteradament aquestes opcions, se’ns torna a apel·lar a la necessitat d’articular alternatives davant governs forts de Junts.

La pregunta és inevitable: de quina unitat parlem exactament? Perquè si la unitat només s’invoca quan convé a determinats espais, però es rebutja quan exigeix generositat real, capacitat d’acord i sentit de moment, aleshores no estem davant d’un projecte compartit. Estem davant d’una coartada.

Ho dic també des de l’experiència de qui ha vist de prop com es menystenia la feina d’alcaldes, alcaldesses, equips i projectes municipals coherents, solvents i arrelats al territori. Ho dic com algú que ha vist com massa sovint s’imposava una mirada excessivament centrada en Igualada, com si la resta de municipis de la comarca haguéssim de limitar-nos a acompanyar decisions preses des d’un únic centre polític. I ho dic com algú que sap que moltes persones, en més d’una ocasió, hem hagut de defensar posicions que no compartíem o callar davant de dinàmiques que no responien ni al sentit polític ni al respecte pel conjunt de la comarca.

Per això convé dir una cosa que potser incomoda, però que és certa: no tot és com s’ha explicat. Ni els bons són tan bons, ni els dolents són tan dolents. Durant massa temps s’han construït relats des d’una certa superioritat moral, quan en realitat el que ha faltat és generositat, pluralitat, visió i voluntat real de construir des del respecte a les diferents realitats municipals.

Si avui una part de la militància d’Igualada decideix obrir una nova etapa i prendre la paraula sobre el futur del partit, em sembla legítim i fins i tot saludable. Però també convé no reescriure el passat. Qui ara apel·la a grans reconstruccions de l’espai progressista hauria d’explicar abans per què, quan hi havia opcions reals per bastir governs alternatius, aquestes es van rebutjar. I hauria d’explicar també per què tantes decisions s’han pres més des de la lògica de sigla, de bloc o de cadira que no pas des de l’interès general.

No signo aquest escrit amb nom i cognoms no pas per manca de convicció, sinó per prudència. En el clima intern i polític que he conegut, expressar determinades discrepàncies pot comportar costos personals i polítics que prefereixo no assumir. Però hi ha moments en què callar també té un cost. I aquest n’és un.

Militant de base que ha decidit no callar