Tenir un negoci a ple rendiment però amb previsió de tancament per falta de relleu. És el que està passant en botigues de reparació de calçat a diferents punts de Catalunya. No troben interessats a aprendre l’ofici de sabater i continuar un negoci amb una clientela «fidel». És el cas de Jordi Blasco, l’única botiga oberta a Igualada i voltants. Després de 37 anys al taller, es vol jubilar però segurament allargarà uns mesos amb l’esperança de trobar algú perquè té molta feina. Rafael Porcel, de Manresa, també està a les portes de la jubilació sense relleu. I a Ripoll, Irene Vidanes, propietària de l’únic taller obert al Ripollès fa temps que busca una persona per mantenir la botiga oberta. «No trobem ningú», explica a l’ACN.
«Estem en perill d’extinció», lamenta Jordi Blasco. Aquest sabater d’Igualada va aprendre l’ofici i el 1987 va obrir el negoci. Ara voldria jubilar-se, però encara no ha trobat la persona que el rellevarà i es planteja allargar uns mesos més a l’espera de trobar algú. «Li ensenyaré l’ofici si convé perquè l’establiment continuï obert, la clientela m’ho demana», afirma. Si tanca, tota la ciutat i la Conca d’Òdena es quedarà sense el servei.
Quan Blasco va començar, hi havia altres tallers de reparació i ell era el més jove. El 2012 eren cinc, i a mesura que s’han anat jubilant, ha anat recollint la clientela i actualment rep moltes comandes. «Tot el que està entrant per avui és per la setmana vinent», detalla.
A Manresa, també hi ha un sabater que es vol jubilar i no troba relleu. Rafael Porcel, de Reparació de Calçat Ràpid, porta 36 anys amb la botiga oberta al barri de la Font dels Capellans. «Haig d’abaixar persianes perquè, per desgràcia, no hi ha un relleu i això és el que més mal em fa», diu. Té l’esperança de tancar un acord amb una persona interessada, però no hi ha res en ferm. I està disposat a ensenyar-li l’ofici i ajudar-lo els primers mesos a tirar endavant. «No el deixaré penjat», assegura.
«Semblava que fos famosa»
Irene Vidanes, de 4Elements Sabaters, forma part d’una nova generació de sabaters. Recorda que encara va fer la formació al Gremi de Sabaters, ara ja tancat. «Ara els sabaters estem en un grup de Whatsapp i ens ajudem», explica. Ella és de Sant Hilari de Sacalm, on fa 20 anys va obrir la primera botiga de reparació de calçat -encara oberta-. Actualment també en tenen una a Palamós i, des del 2008, a Ripoll. Vidanes explica que van veure que al Ripollès no n’hi havia i van pensar que podia ser un bon lloc. Aquella va ser «la millor decisió de totes» i recorda com van viure aquells inicis: «Els primers mesos, semblava que m’hagués fet famosa, amb cues interminables (de clients); no sabíem on posar les sabates». Van sentir que «moririen d’èxit», però van aprendre a gestionar la demanda.
Ara, el problema, és un altre. Per obrir a Ripoll cada dia ha de fer 40 minuts de cotxe d’anada i 40 més de tornada i voldrien trobar una persona per poder-la mantenir oberta i estalviar-se aquests desplaçaments per ser més eficients. Fa dos anys ho van intentar amb anuncis, però no van trobar ningú. «Li ensenyaríem l’ofici i li donaríem un cop de mà», assegura.
Un ofici «renovat» i desconegut
Vidanes creu que la feina està «infravalorada» i la imatge que es té és la del sabater d’abans, que «només posava tapetes i soles». «Les feines són més divertides i artístiques i cada dia és diferent», assegura, tot subratllant que es treballa amb molts materials i amb tècniques millors que abans, quan el sabater utilitzava «una sola cola per a tot».
La societat ha canviat i també els sabaters. Així ho creu Jordi Blasco: «Hem hagut d’adaptar-nos a allò que ens demanaven al taulell i evolucionar amb ells, segons el que ens demanava la clientela». De la sabata de vestir s’ha passat, sobretot, a la sabata esportiva. Blasco explica que també reparen calçat especialitzat, com ara d’hípica, hoquei, de motocicletes, etc. «Agafem tot el que podem», diu. En el cas de la de Ripoll, s’han especialitzat sobretot amb el calçat esportiu, aquell que té un preu alt al mercat.
El perfil del client és molt variat: des de l’esportista que demana arreglar l’esportiva que li va millor, aquella persona que vol mantenir la sabata preferida o fins i tot modificar-la una mica segons les seves preferències. Uns treballs que, segons Vidanes, la gent desconeix. «Poca gent sap que les podem tenyir, modificar o canviar els teixits malmesos», remarca. Segons diu, «cal conèixer els trucs per enganxar, cosir, però un cop après, és fàcil», afirma.
Falten ajuts i més cultura de l’esforç
L’ofici de sabater es basa en el principi de reciclar i d’aprofitar allò que encara es pot utilitzar, fent els retocs necessaris. «Portem dècades fent-ho», afirma Blasco que creu que, ara que es parla tant d’això, les administracions els haurien d’ajudar. La falta d’ajudes no és l’únic obstacle, n’hi ha un de més rellevant encara: s’ha perdut la cultura de l’esforç. «No es volen complicacions; volen una cosa fàcil, de dilluns a divendres i parar la mà; i els problemes, pels gerents», diu Blasco. I això, segons Rafael Porcel, també ha fet que «els oficis s’estiguin perdent, per desgràcia».
Quan se’ls pregunta per les qualitats per ser un bon sabater ho tenen clar: «paciència, saber fer feines a mà i ganes de treballar». «La resta, s’aprèn», conclouen.
Laura Busquets/Mar Martí/Lourdes Casademont – ACN
