Joan Carles González
L’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya han demanat a tots els alcaldes i alcaldesses de Catalunya que presentin, en els pròxims plens dels seus ajuntaments, una moció per a la suficiència financera dels ens locals. Aquesta moció s’oposa a l’acord entre el Govern de l’Estat i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, el qual estableix que els ajuntaments podran disposar voluntàriament del seu romanent pressupostari de manera excepcional però que s’hauran de prestar a l’Estat. D’aquesta manera, les entitats catalanes subratllen que no es flexibilitza la regla de despesa dels Ajuntaments perquè aquests préstecs hauran de ser retornats a l’Estat en un termini de quinze anys. Sens dubte, un argument suficient com perquè diversos partits de tot l’Estat hagin dit que s’oposaran a aquest acord.
Davant d’aquesta situació, tant l’Associació Catalana de Municipis com la Federació de Municipis de Catalunya han elaborat una moció en la qual demanen, entre altres mesures, modificar la Llei 2/2012 d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera. El punt calent d’aquesta llei es troba en l’article 32, segons el qual el superàvit de les administracions estatals, autonòmiques i locals haurà de destinar-se a reduir el nivell d’endeutament, és a dir, a pagar el deute propi o del conjunt de l’Estat. Certament, la Federació Espanyola de Municipis encerta a assenyalar que davant l’actual situació econòmica derivada de la COVID-19 és necessari que els ajuntaments disposin de més diners per a fer front a la crisi socioeconòmica que estem vivint, però l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya també encerten a assenyalar que l’acord aconseguit és un error perquè els diners d’avui es transformarien en deute demà. El problema resideix en el fons de la llei, el qual es troba en el seu fonament constitucional, quelcom que l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya no han afegit a la seva moció: modificar l’article 135 de la Constitució.
El mateix preàmbul de la Llei 2/2012 d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera ja estableix que aquesta llei té com a objectiu desenvolupar el contingut de l’article 135 de la Constitució, un article reformat pel PSOE i el PP en 2011 sense suport de ningú més, excepte UPN, i sense cap referèndum. La reforma constitucional de l’article 135 es va realitzar a l’agost de 2011 en ple huracà de crisi econòmica, la qual cosa, parafrasejant a Sáenz de Santamaría, permetia establir les bases d’una reforma de principis: el deute dels mercats per sobre de les necessitats socials. Segons l’article 135, totes les Administracions Públiques han d’adequar les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària, el que significa que totes les administracions públiques, entre elles els ajuntaments, han de tancar els seus comptes anuals en equilibri o en superàvit i que aquest superàvit ha de destinar-se a pagar, entre altres coses, el deute públic. Cap al 2011, el total del deute públic de l’Estat espanyol rondava el 70% del PIB, el que vol dir que el 70% del que Espanya produïa econòmicament es destinava a pagar deute; avui aquest deute supera el 100% del PIB, per la qual cosa, segons la Constitució i la llei d’Estabilitat Pressupostària, l’Estat espanyol i totes les seves administracions públiques han de pagar més del que realment recapten.
Amb l’actual situació derivada de la COVID-19, l’Estat espanyol es troba en una cruïlla similar a la de 2011: salvar als mercats o salvar a la ciutadania. No hi ha dubte que, en nom de “l’estabilitat pressupostària”, la sobirania popular (nacional) ha quedat sotmesa a la sobirania dels mercats després de la modificació de l’article 135 de la Constitució, en la mesura en què per molt bé que es gestionin els diners per a futurs projectes (sanitat, educació, seguretat social…) aquest superàvit està destinat a pagar el deute amb els mercats, un deute que malgrat la llei d’Estabilitat Pressupostària, no ha deixat de créixer. D’aquí ve que no sols l’acord entre el Govern de l’Estat i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies sigui inadequat, sinó que la moció de la Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya és insuficient: és necessari incloure en ella la modificació de l’article 135 de la Constitució.
El primer problema que poden plantejar és que la modificació de la llei és molt més fàcil que la modificació d’un article de la Constitució, però el no modificar l’article constitucional ens manté en un paradigma pressupostari on la sobirania popular queda sotmesa a la sobirania mercantil, reafirmant el que Sáenz de Santamaría defensava com una “reforma de principis”. Existeixen dues vies per a reformar l’article 135, recollides en l’article 167 de la mateixa Constitució: una via queda descartada perquè necessita la majoria de dos terços del Congrés, una cosa impossible atès que PP, VOX i UPN ja sumen més d’un terç; l’altra via necessita l’aprovació de tres cinquens del Congrés, quelcom que podria ser si Ciutadans i el Grup Mixt (especialment els tres diputats d’UPN i Foro Astúries) estiguessin d’acord. D’una banda, el pacte de govern que una vegada van intentar PSOE i Ciutadans en el 2016 ja contemplava reformar l’article 135 de la Constitució perquè, sostenien, la seva redacció actual no garanteix certs drets socials. Quelcom semblant succeiria amb Foro Astúries, que tampoc van veure amb bons ulls la pirueta del PSOE i l’atac a l’estat del benestar amb la modificació de l’article 135. El problema, sens dubte, vindria dels dos diputats actuals d’UPN, que no sols van votar a favor de la modificació del 135, sinó que fins i tot s’han negat a la seva revisió.
Aquests dos vots en el Congrés serien imprescindibles per a poder dur a terme la modificació del 135 i, consegüentment, modificar adequadament la llei d’estabilitat pressupostària, alguna cosa que d’entrada sembla impossible. No obstant això, i a pesar que aquestes mocions no són resolutives, introduir la modificació del 135 i la seva aprovació als ajuntaments, no sols de Catalunya, sinó de tot l’Estat espanyol, seria una sentència molt major que qualsevol ideologia, i fins i tot en cas que es dugui a terme en tots els municipis espanyols, seria el més pròxim al referèndum que mai es va realitzar en la modificació del 135 de la Constitució. El Ple d’Igualada, de la mà del govern Castells, presentarà aquesta moció al setembre, quelcom que no deixa de ser irònic perquè la llei que demanen modificar les associacions catalanes va ser recolzada per Convergència i Unió. Veurem si, malgrat el PSOE ja va considerar que la modificació del 135 va ser un error i que els antics convergents no veien amb bons ulls la modificació del 135, acabaran incloent la modificació de l’article constitucional en la moció de les associacions catalanes: no fer-ho seria, de nou, màgia de fum per oblidar les pròpies responsabilitats.
