Joan Carles González
El dimarts de la setmana passada vaig assistir al ple de l’Ajuntament d’Igualada com a membre de la plataforma Aigua és vida perquè es presentaven pressupostos i volia assegurar-me si finalment s’acceptarien o no les demandes específiques de la plataforma: apostar per la gestió pública a partir de la creació de la Taula de l’Aigua i l’adhesió a l’AMAP, demandes encarades a responsabilitzar a l’Ajuntament per entomar el debat sobre el model de gestió pública i que necessiten d’una previsió pressupostària. Malauradament, les propostes no van ser incloses als pressupostos i alguns polítics han intentat fer creure a la ciutadania que la regularització del servei és un pas necessari per després decidir quin model de gestió volem. Una mentida amb les potes curtes, perquè si bé la regularització del servei ja fa temps que hauria d’estar feta, aquest pas necessari no impedeix començar a pensar paral·lelament quin model de gestió pública volem.
Al ple de març del 2016, Marc Castells assegurava que el seu objectiu era que “en un període no més llarg de dos anys hauríem de resoldre aquest tema tenint en compte que aquesta situació és anòmala”. Es referia a que la manca de regularització del servei d’aigua estaria feta en dos anys. Per aquest motiu, el seu cunyat i aleshores regidor, Jordi Pont, assegurava que “aquest Govern ha pres ja la decisió d’iniciar el procés de l’establiment del servei municipal. Això comporta uns estudis jurídics molt potents […] que ja estan redactats per part dels Serveis Jurídics”. El regidor es referia a les auditories jurídiques i econòmiques que la Diputació va presentar el 2018 i 2019, dues fotografies que donen llum verda a la gestió pública de l’aigua. Avui sabem que la regularització no s’ha iniciat perquè, després de tres anys, aquest és el primer any que s’aproven uns pressupostos amb una partida destinada per iniciar la regularització.
Per això vaig preguntar a Marc Castells al final del ple “per a què han servit els 18.000 euros anuals que Aigua de Rigat pagava a l’antic regidor d’urbanisme per regularitzar el servei de l’aigua si tot just s’inicia ara?”. La resposta de Marc Castells va ser “ho desconec”. Cap titubeig. Potser algú pot corroborar que l’antic regidor d’urbanisme no cobrava aquests diners directament per regularitzar el servei de l’aigua, cosa que respondria a la meva pregunta, però el que és del tot cert és que Castells, com alcalde, no pot desconèixer aquesta situació, i per a mostra un botó. Al ple de maig de 2017 es va presentar una moció per demanar que els regidors del govern de l’Ajuntament d’Igualada que formaven part del Consell d’Administració d’Aigua de Rigat renunciessin a la paga que rebien de l’empresa, ja que no havent contracte de concessió aquesta paga generava la sospita que el regidor pogués defensar els interessos d’Aigua de Rigat i no els de la ciutadania. La resposta del batlle aleshores va ser que “el tema de l’aigua té una gran responsabilitat i defensem que qui té una responsabilitat ha de cobrar per fer-la”. Castells no només coneix la situació, sinó que la va defensar fins al punt que la moció no va ser aprovada perquè el govern Castells va votar en contra i l’antic regidor d’urbanisme va seguir cobrant els 18.000 euros anuals d’Aigua de Rigat malgrat totes les irregularitats.
Però com és possible que un alcalde es pugui permetre el luxe, davant de tot el ple, de respondre que desconeix que el seu cunyat i company de govern cobres 18.000 euros anuals de l’empresa de l’aigua amb la qual no hi ha contracte? Crec que Marc Castells no va voler respondre perquè sap que durant tres anys el seu govern no ha fet res per la regularització del servei, motiu que em fa pensar que aquests 18.000 euros anuals que l’antic regidor del govern Castells cobrava d’Aigua de Rigat van servir per comprar-lo i així allargar tant com poguessin els tràmits de la regularització del servei. Actualment el govern Castells ja no té majoria absoluta i ens intenta colar un pressupost on s’inclou una partida per una regularització que ja hauria d’estar feta, una altra manera de seguir allargant el procés que arracona el debat sobre el model de gestió pública que demana la ciutadania.
L’aigua no és un negoci i, per tant, no es negocia, però en la negociació dels pressupostos de l’Ajuntament d’Igualada no s’han introduït les demandes d’Aigua és vida, demandes recollides al pacte per l’aigua pública firmat per la majoria del ple (ERC, Igualada Som-hi i Poble Actiu). Sembla que el govern Castells no té cap intenció en que la gestió de l’aigua sigui pública, i no tenint la majoria absoluta farà tot el possible per estirar aquest procés de regularització ad aeternum per tal d’evitar aquest debat. D’aquesta manera, l’abstenció als pressupostos per part d’Igualada Som-hi han fet perdre la gran oportunitat que aquests brinden per responsabilitzar a l’Ajuntament del debat de la gestió pública, evitant un any més a Marc Castells aquest debat. No obstant, mentre el model de gestió no estigui escollit, encara hi ha esperança, i per això crec que aquesta situació ha de ser resolta per la majoria de la que disposa el ple a favor de la gestió pública: no podem acceptar aquesta situació més temps, ni tampoc actituds antidemocràtiques que haurien de fer pensar a l’oposició en una solució…
