Joan Carles González
El nou govern de l’estat espanyol, generat entre d’altres pel pacte entre PSOE i Unides Podem, planteja reformes socioeconòmiques fins ara demonitzades com són la pujada d’impostos a les rendes més altes. Tot i ser una minsa reforma fiscal la que plantegen, el cert és que ja és inèdit una reforma en aquest sentit: només ens caldrà veure si realment es materialitza. De moment la dreta ha brandat en contra perquè considera que pujar els impostos a les rendes més altes és una injustícia i no ajuda a reduir les desigualtats, però la ciència històrica ens mostra tot el contrari, com va fer l’economista Thomas Piketty al seu llibre “El capital al segle XXI”. Piketty explica que les èpoques que hi ha hagut impostos més elevats a les classes altes, les desigualtats s’han reduït i el consum s’ha activat, fent que l’economia s’agilitzi. Aquestes dades les va obtenir després de fer una rigorosa investigació sobre l’economia europea, estatunidenca i japonesa durant més d’un segle, on mostra com entre els anys 50 i 80, època de màxima aplicació de polítiques keynesianes on la rendes altes pagaven més que les rendes baixes, es va experimentar un creixement inaudit reduint les desigualtats com mai en la història. D’aquesta manera, les polítiques keynesianes retallaven drets econòmics de les classes més altes a favor de les classes més baixes, permeten que aquestes gaudissin d’un creixement econòmic que es va veure reflectit en la seva llibertat tant econòmica com de pensament, millorant el seu estatus social.
L’exigència d’un sistema d’impostos progressius va néixer amb la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, en el context de la Revolució Francesa, establint com a necessària la contribució de la ciutadania per sostenir la força pública i afrontar les despeses d’administració i govern de manera equitativa. Aquesta idea va agafar molta força després de la Segona Guerra Mundial i l’estat espanyol ho reflecteix en la seva Constitució (art. 40) i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 45). No és per menys, doncs la fiscalitat progressiva és la base de la democràcia, ja que té com a objectiu el repartiment equitatiu de les despeses públiques amb control de la gestió dels recursos recaptats, igualant les oportunitats dels ciutadans redistribuint la seva riquesa. D’aquesta manera, la fiscalitat progressiva és la base d’un bon funcionament democràtic, i malgrat l’economia general augmenti, la fiscalitat progressiva té més en compte a les persones en pobresa i risc d’exclusió que no pas un sistema igualitari en el que tothom hagi de pagar el mateix independentment de la seva renda. Els governs estatals i autonòmics poden implementar una fiscalitat progressiva, però el cert és que els municipis també poden fer polítiques progressives en aquest sentit, com per exemple aplicar unes bases per l’atorgament d’ajuts al pagament de l’IBI a les famílies amb baixa capacitat econòmica per tal que cada persona pagui l’IBI en funció del seu nivell de renda i de patrimoni, així com implementar la tarifació social posant en marxa un sistema de pagament de les taxes dels serveis públics municipals en funció del nivell de renda o pujar l’impost al màxim a les grans superfícies comercials per tal de recaptar més diners.
No enganyarem si afirmem que l’alcalde Marc Castells és el primer que no vol aplicar mesures progressives en matèria de fiscalitat a Igualada, però les dades oficials dels indicadors socioeconòmics d’Igualada que l’Observatori Socioeconòmic de l’Anoia va publicar el passat juny de 2019 mostren que la capital anoienca necessita d’una fiscalitat progressiva. Segons aquest informe, la crisi econòmica a la ciutat s’està revertint poc a poc, però la pobresa relativa i la desigualtat, en canvi, no estan experimentant el mateix grau de millora. En aquest sentit, les xifres d’Igualada mostren que a l’any 2018 l’atur es manté per sobre de la mitjana catalana, especialment amb els aturs de llarga i molt llarga durada. El pitjor de tot, però, és que aquestes dades mostren que el 30% de les rendes per persona a Igualada l’any 2018 no van arribar als 800 euros mensuals (moltes no van arribar als 400 euros mensuals…), xifres que no han variat al menys en els darrers quatre anys. Aquestes dades mostren, doncs, que la pobresa i el risc d’exclusió han augmentat, fent que la desigualtat entre aquells que més tenen dels que menys tenen també hagi augmentat.
Som molts els que pensem que Igualada necessita implementar una fiscalitat progressiva en la que les rendes més altes paguin més per tal de reduir les desigualtats que pateixen les rendes més baixes, perquè si no ho fem, no només no complim amb l’essència redistributiva de la democràcia, sinó que generem una societat malalta econòmica i socialment. Les mesures proposades en aquest article, i moltes altres, ja podrien estar en marxa si a Igualada hi hagués un govern d’esquerres format per ERC i Poble Actiu amb el recolzament, directe o indirecte, d’Igualada Som-hi, però aquestes mesures resten en un calaix perquè Igualada Som-hi ha decidit pactar amb Marc Castells abans que amb les polítiques progressives que defensa l’esquerra igualadina. El motiu de tot plegat és tant senzill com trist: el partit de Jordi Cuadras ha cedit la governabilitat d’Igualada a l’antiga convergència a canvi que el PSC governi a la Diputació de Barcelona, un pacte entre dos partits que torna a ajornar la necessitat de combatre les desigualtats socials d’Igualada a través d’una fiscalitat progressiva.
