Juan Carlos González
Els preus dels lloguers dels pisos estan pels núvols. Igualada, per exemple, és la segona ciutat catalana on més s’incrementa en percentatge el preu del lloguer, amb un increment interanual de l’1,30% i del 15% des de l’any 2014. De fet, en els darrers dos anys, el metre quadrat de lloguer de pis a Igualada ha augmentat en més de dos euros, una xifra que fa que els mateixos pisos de 80 metres quadrats que el 2016 costaven 320€ mensuals, avui costin més de 480€ mensuals.
L’increment dels preus del lloguer no deixa de pujar, entre d’altres raons, perquè s’ha estimulat la venda i lloguer d’habitatges, però també perquè les institucions governamentals no han fet la feina que els pertoca. En aquest sentit, parlem de polítiques d’habitatge social que, amb preus molt més assequibles, competirien en el mercat amb els lloguers privats, disminuint els seus preus per la llei de l’oferta i la demanda. Aquesta via governamental l’estipula l’article 73 de la llei catalana del dret de l’habitatge, segons la qual en el termini de vint anys els municipis han de disposar d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents. No obstant, aquesta llei no s’ha aplicat a molts municipis de Catalunya, i Igualada és un d’ells.
En els darrers 8 anys, a la capital de l’Anoia no s’ha construït cap pis de lloguer social malgrat la necessitat dels desnonaments primer i de l’actual crisi immobiliària en segon lloc. És cert que a finals d’aquest any sembla que es construiran uns 24 pisos de lloguer social, però siguem clars: això és més una acció preelectoral del govern del PdeCAT per mirar de silenciar a la oposició, que no pas una aposta ferma per assegurar el dret a l’habitatge. Cal recordar que la oposició ho ha demanat reiterades vegades i no ha estat fins a aquest any, uns mesos abans d’eleccions, que la maquinària dels pisos de lloguer ha començat a engegar-se de nou, però de la mà de a la Generalitat. El que queda evidenciat és que el govern actual d’Igualada no s’ha preocupat en 8 anys d’un problema greu com és el de l’habitatge i no és per manca de diners, perquè hi ha hagut diners per parcs, ciutats europees de l’esport i zones blanques.
Segons l’IDESCAT, a la capital de l’Anoia hi ha al voltant de 15.700 habitatges principals, el que significa que, d’aplicar la llei catalana del dret de l’habitatge, Igualada hauria de disposar en 10 anys – cal recordar que la llei ja fa 10 anys que és en vigor – de més de 2.000 pisos de lloguer social. Aquesta xifra queda molt lluny de la realitat d’Igualada, ja que actualment en disposa de la paupèrrima xifra de 170 pisos de lloguer social, incloent els de la Generalitat. Si Igualada hagués fet els deures i hagués construint els pisos de lloguer social que estableix la llei, a dia d’avui hauríem de tenir més de 1.000 pisos de lloguer social, fent que els preus del lloguer privat fossin molt més competitius i, per tant, molt més assequibles. Però la maquinària de l’habitatge públic es va deturar per ordre de l’actual alcalde Marc Castells.
No sorprendrem a ningú si li diem que una de les polítiques cabdals del batlle Castells ha estat, i segueix sent, la construcció de zones blanques per aparcar gratuïtament, que sobretot anuncia amb molta efervescència uns mesos abans d’eleccions. De fet, aviat s’obrira una nova zona blanca a tocar de la Sagrada Família, fent amb aquesta un total d’onze zones blanques i més de 1.200 places d’aparcament gratuït. Aquestes zones no tenen un cost zero per a l’Ajuntament, ja que s’ha de pagar els lloguers als propietaris del terrenys, un cost que serveix per fer, com diu Marc Castells, una ciutat amable. Sembla, doncs, que el batlle es preocupa per a que a Igualada tothom pugui aparcar gratuïtament, una mesura que no deixa de ser molt populista, sobretot perquè el problema de l’habitatge el deixa aparcat: a qui l’importa que la gent no trobi lloc on viure? Ara bé, quin tipus d’amabilitat és la d’una ciutat que genera llocs d’aparcaments gratuïts pels cotxes però no es preocupa pels llocs on la gent ha de viure?
