El cap de setmana hem gaudit del Festival Europeu de Globus Aerostàtics. Per als qui el viuen per primer cop, val la pena aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora durant gairebé una setmana, i experimentar els moments de preparació previs, l’inflat amb els ventiladors, l’encesa dels cremadors i el moment en què la vela del globus s’aixeca del terra i la cistella es posa dreta.
L’anticipació arriba al punt màxim. Sembla que el globus ja s’enlairi… però no. En alguna ocasió, la vela es desinfla i pot arribar a caure a terra, com vam poder veure, diria, el matí de dijous. Però tot d’una revolada, els pilots recuperen el control i la situació se salva sense cap problema.
Però encara cal ajustar algunes coses, assegurar els walkie-talkies, el GPS i d’altres ginys. Que els passatgers pugin a bord, acabar de lligar algun cable i algun passador i, llavors sí, començar a encendre els cremadors per aconseguir enlairar-se.
El globus inicia, centímetre a centímetre, l’ascens, però també es desplaça horitzontalment, i a vegades cal frenar-lo per no atropellar als espectadors despistats. Puja uns quants pams, però una corda de seguretat lligada a un cotxe encara no permet l’enlairament total. Quan tot està correcte, el pilot desenganxa el cable, prem gas a fons, i el globus agafa velocitat vertical. En algunes ocasions surt disparat enlaire, en altres ho fa més lentament, i els viatgers s’acomiaden amb trompetes, cançons o a crits. I de cop, es fa el silenci. Majestuós. Extàtic, gairebé.
Mentre els espectadors queden a terra, fent adéu amb la maneta, els ginys voladors pugen rectes fins a trobar els primers canvis de vent, que els impulsaran en horitzontal. Els pilots experimentats tindran els seus trucs per intentar trobar una capa aèria, o com es digui, que els permeti moure’s cap allà on ells desitgen. Ara una mica més de gas per pujar i provar sort més amunt; ara deixem anar aire calent per provar més a baix…
Després del viatge, més o menys llarg, arriba el moment d’aterrar. Per la nostra orografia, gairebé sempre s’acaba al mig d’un sembrat. Per sort, els camps ja estan segats i la cistella, quan «llaura» el terra, no causa gaire dany a la collita. En un moment arriben els vehicles de suport i rescat, que van seguint als aviadors per carreteres i camins, i tan sols queda recollir tot, plegar veles i cap a casa, o cap esmorzar.
Ara que el tema d’actualitat és el retorn dels exiliats, es podria aprofitar l’embranzida per fer dues coses. La primera vindria a ser el que s’anomena «el retorn de país» del president Puigdemont. No sé què vol dir retorn de país, de fet, no crec que ningú ho sàpiga, però fa bonic —com la «vaga de país», o els vals regal. Fer país sempre és maco, i quedes bé—. Però mentre esbrinem de què va exactament això del país, aquest retorn es podria fer en globus aerostàtic. Aquests dies n’hem pogut veure un amb l’estelada, que es podria fer servir. Si l’arribada fos al vespre, com el night glow, reconec que seria espectacular.
La segona cosa seria canviar les metàfores marineres, que ja han quedat obsoletes, per les metàfores globeres. També hi ha veles i vents, i es fan camins dubtosos pels cels. Però com viatjar en globus pel mar és perillós, perquè si caus t’acabes enfonsant, el viatge a Ítaca queda contraindicat. Llevat que viatgis amb la cistella pressuritzada i streaming musical. Sigui com sigui, tothom qui ha pujat en globus diu que les vistes són tremendes. A finals dels anys noranta, TV3 en va emetre una petita sèrie documental.
Els lectors atents sabran llegir tot el text entre línies, aplicant les noves metàfores a l’experiència viscuda. Però per a qui no vulgui tornar a començar, un breu resum: fins ara, l’independentisme ha sigut com una bossa d’aire calent que quan surt volant fa bonic, però que al final cau al sembrat del costat de casa, i els pagesos acaben emprenyats. Els resultats electorals diuen que potser tocaria plegar veles i anar cap a casa, o a fer un cafè i un entrepà.
A mi em costarà molt esperar de tot un any perquè ho tornin a fer. Però em refereixo a l’edició número vint-i-nou del festival, eh?
Arnau Fuentes
