A molt poques hores de ser als primers trams de la Diagonal de Barcelona per participar en l’organització de la V a Barcelona, quan veig el meu voltant unit i mobilitzat treballant per millorar el país, per assolir la llibertat i el benestar de tothom, és quan n’adono altre cop de quant n’és d’important l’educació.

Els mestres tenim un repte molt important: transmetre valors més que coneixements i compartir la tasca amb les famílies.

Avui, 11 de setembre, Diada Nacional de l’any de la victòria definitiva, segurament em cauran algunes llàgrimes fruit del cansament i tensió de tants dies treballant per fer realitat la Via, per no tenir la família al costat (només físicament) i per viure el privilegi de fer realitat la conquesta d’una lluita de moltes generacions; superar un greuge, acabar una injustícia.

Quan sóc a l’escola m’afloren els mateixos sentiments: hem de tenir un Estat propi per poder decidir quina és l’escola que volem, la millor educació que farà forts i pròspers els alumnes catalans. No vull continuar enfrontant-me a lleis foranes!

L’escola que jo vull és aquella respectada i valorada per l’Estat. L’educació ha de ser un tema prioritari pels governants, i consensuada. Les lleis educatives no poden ser tant febles que els relleus polítics les facin canviar.

En l’escola que jo anhelo, les famílies són considerades l’agent educador de primer grau i mestres i progenitors anem units per aconseguir l’èxit i benestar dels infants. Portes obertes de l’escola, confiança cap els mestres des de casa.

A l’escola del meu país es parla la nostra llengua, es fomenta la creativitat dels infants, el treball cooperatiu, es dóna valor a l’educació emocional. L’aula és un espai de benestar i respecte, d’inclusió i  diversitat.

Tot això ara no ho tenim. No som un Estat, no disposem de llibertat per legislar.

Ja fa anys que hem de justificar parlar la nostra llengua mare, formar part d’una cultura mil·lenària i des del passat dia 1 acatar una llei que s’ha filtrat en els horaris d’escola silenciosament però que perjudica greument l’aprenentatge dels nostres fills i filles, dels milers d’alumnes que dilluns assistiran a la primera classe del curs.

S’ha acabat la modernitat a l’escola, l’espai de descoberta, considerar l’alumne protagonista del seu aprenentatge, valorar els infants pel que són i no pel que saben (d’aquelles àrees que algú considera bàsiques). Retornen al rònec, gris i discriminador.

Jo no estic disposada a consentir això ni més.

No em rendeixo ni accepto retornar a un país caduc.

Per dignitat, per memòria històrica i per convenciment,

vull la llibertat del meu país.

Avui, Catalunya a la Via.

Ens hi trobem. Cadascú amb els seus motius, dels meus ja us n’he exposat uns quants.