El capelladí Joan Colom va ser cridat a les files republicanes el 18 d’octubre del 1938 i va acompanyar la resistència fins caure presoner en la defensa de Vic el gener de 1939. Fou traslladat a la Seu Vella de Lleida, convertida en presó, i va morir un mes després de febre tifoide, a conseqüència de les deplorables condicions higièniques de la presó. És enterrat en una fossa comuna del cementiri lleidatà i, tot i que la dona reclama poder-lo portar a Capellades, se li nega per la complexitat. Les dècades següents, la seva vídua i els seus tres fills el van a plorar allà. El 1959, el règim de Franco va  iniciar la localització de fosses comunes i va portar al Valle de los Caídos les restes que ningú va reclamar.

La família de Joan Colom no va rebre cap notificació i va ser el seu nét, l’escriptor i professor Joan Pinyol Colom, el que va saber del trasllat per casualitat. Va ser el 2008, amb una investigació de Queralt Solé per a la revista Sàpiens, que va descobrir el nom del seu avi com un dels soldats que havien estat inhumats al monument franquista.

La sentència d’un jutjat de San Lorenzo de El Escorial (Madrid), que ordena exhumar els cossos de dos soldats republicans de Calatayud, obre una porta d’esperança a demandes com la del nét de Joan Colom. Joan Pinyol no dubta a qualificar la notícia com “positiva”, sobretot perquè “fa uns quants anys que molts reclamem una mica de sentit comú i humà en tot plegat”. Tot i i això, per la seva experiència reconeix que “no sóc gens optimista” i lamenta que l’exhumació “segur que trobarà mil traves abans que es dugui a terme”.

Joan Pinyol, amb altres familiars en la mateixa situació, forma part de l’Associació de Familiars ProExhumació de Familiars del Valle (AFPERV) i han presentat el cas a organismes internacionals “sense sort”. Les diferents demandes per via judicial li van ser denegades i des de Patrimonio Nacional, ens gestor del mausoleu, “em van dir que no podien donar resposta a la meva petició perquè no hi havia un protocol aprovat en aquest sentit”. El capelladí només va tenir “algunes esperances” amb el darrer govern socialista, una etapa en la que “fins i tot ens van permetre observar in situ l’interior de les fosses juntament amb un equip de forenses perquè comprovéssim l’estat dels cossos inhumats”. Amb el canvi de govern “les portes es van tornar a tancar”, amb arguments com la manca d’identificació o l’elevat cost. Joan Pinyol denuncia que “amb la reentrada del PP a l’executiu espanyol i la decisió en mans dels successors d’aquella barbàrie de Valle de Sus Caídos” el tema ha quedat tancat “amb traïdoria”.
 

El nét del republicà anoienc recorda que a principis dels anys 80 “una agrupació de familiars navarresos van poder extreure del Valle diversos cossos per enterrar-los dignament a les terres d’origen”. Pinyol recorda que “era un moment d’impàs polític a Espanya com l’actual” i creu que “potser ara, amb el desgovern espanyol, és el moment de fer de nou forat en aquest tema”. I no amaga que “el Valle del dictador” sempre ha estat “un tabú monumental” i que cap grup polític no ha volgut moure “ni una pedra d’allí”.
 

Pinyol defensa que és factible retornar els cossos a les famílies, però sense voluntat política, afegeix, “demanar la recuperació d’un sol cos és picar la més dura de les pedres”. Sobretot quan, segons l’escriptor i professor, “l’Estat espanyol viu encara en un postfranquisme ideològic d’arrels molt profundes”.
 

Com a mínim, diu aquest capelladí, la sentència “torna a posar en l’ull del mira un greuge que ningú no aconseguirà que oblidem mai. Ni la negativa dels governs espanyols ni la passivitat del govern català en aquest sentit, que tampoc no ha ajudat gens”.