Els ciutadans, regidors oposants i entitats que no comparteixen la visió del triomfant govern de la Marca Igualada que durant els propers quatre anys conduiran les polítiques de la ciutat haurien d’entrar als plens, sessions informatives i “extensions” del govern amb la ciutadania pronunciant la frase que els naumachiarii deien dirigint-se a l’emperador (morituri te salutant) perquè el seu destí es ofegar-se en les polítiques del govern o morir matant.

Deia Marc Castells, un cop havia guanyat les municipals al maig, que calia mirar de treballar plegats en el projecte de la ciutat perquè aquest no és el projecte de CiU. Malgrat la majoria absoluta, el líder convergent assegurava que tenia la intenció de parlar amb la resta de forces polítiques per mirar de fer un govern de la ciutat el més ampli i transversal possible. Com deia Soló d’Atenes, la paraula és el mirall de l’acció, i en aquest cas l’acció de Marc Castells queda reflectida en les seves paraules, però les paraules i les coses que es fan tenen traduccions. La majoria absoluta ocupa tots els càrrecs i consells de l’Ajuntament d’Igualada i la intenció de treballar plegats és una realitat on el tot queda sotmès a la voluntat de la majoria absoluta de CiU: la representació de l’oposició queda ofegada per la majoria absoluta. Així, l’amplitud i la transversalitat de la que parlava Marc Castells han mort abans de néixer. Les oposicions d’Igualada tenen l’oportunitat de callar o morir matant, perquè o bé les seves denúncies i queixes quedaran ofegades per la majoria absoluta, o bé les propostes de l’oposició seran absorbides pel govern de Marc Castells. Mirem dos exemples.

El primer resulta de la pujada de sous de les persones que formen govern i dels càrrecs de confiança, una pujada que en alguns casos es del 50%, mentre que a l’oposició se li rebaixen les retribucions un 20%. Fins aquí es pot estar més o menys d’acord, però vull remarcar l’elegància dialèctica que l’esquerra igualadina no va saber combatre en la mesura en que les oposicions demanaven baixada de sous i Marc Castells, al ple de cartipàs, va saber girar la truita dient que si calia es pujava el sou a l’oposició. Cap resposta directa cap en Marc Castells que li digués que el calia realment era que ell i el seu govern es baixés el sou i no pas pujar el sou de l’oposició per a que no hi haguessin queixes.

El segon resulta de la bandera del col·lectiu LGTBI (Lesbianes, Gais, Transexuals, Bisexuals i Intersexuals) que es va penjar a l’Ajuntament. Caldria dir que aquesta bandera no representa exclusivament a aquests col·lectius, que són varis i heterogenis, sinó a la llibertat de la relació de totes les persones. Però més enllà de la representació o no de les banderes, vull parlar-ne de l’ús, car aquesta va ser una petició del grup Decidim Igualada que, certament es va dur a terme, però que no va ser pas una iniciativa del govern de CiU. Amb això vull dir dues coses: per una banda reflectir l’aprofitament per part del govern de les iniciatives de l’oposició (pocs ciutadans sabien que aquella bandera va ser una petició d’un grup polític i no una iniciativa del govern) i de la mort pronunciada d’aquells que efectuïn iniciatives però no les comuniquin més enllà de les capacitats institucionals del govern, perquè de nou quedaran sota la llum de la majoria absoluta.

A la nova esquerra igualadina li queda molt per aprendre, ja que s’allunya de la vella i parla amb boca de la inexperiència. Tornant a recordar a Soló d’Atenes, cal que aquells que la representen posin més força en la noblesa del seu caràcter que en els juraments, calen més accions que paraules, però sobretot cal intruir-se mentre s’és jove perquè la vellesa no porta amb ella la raó. Com que l’actual govern té una capacitat dialèctica i comunicativa capaç d’enrocar i absorbir les iniciatives de l’oposició, fins al punt de fer-se-les seves, així com de girar la truita tantes vegades com calgui, calen caràcters que no permetin que el govern giri la truita a les intencions de les oposicions polítiques si el que es vol és una ciutat plural allunyada de la Marca i la il·lusió. Queden quatre anys de rèplica i sordesa, quatre anys de Marca Igualada sense traces igualadines, quatre anys per desmuntar la il·lusió d’una Igualada conjunta dirigida per una sola força política, quatre anys per treure la pell de xai al llop.