El nostre paisatge és el resultat de com hem gestionat les diferents necessitats econòmiques, socials i ambientals, que sovint entren en competència entre elles. Les decisions sobre l’ús del sòl són compromisos a llarg termini que són costosos i difícils de revertir. Els canvis accelerats de les últimes dècades, i les seves conseqüències, ens situen davant una cruïlla en la qual cal encertar el camí adequat, ja que les alternatives errònies no tindran retorn.

La gran capacitat de transformació que ens ha donat el petroli, sobretot a la segona meitat del segle XX, ha creat la il·lusió de que podem controlar l’hàbitat en el que vivim minimitzant els impactes que hem anat generant. Aquest miratge s’ha esfumat a mesura que han anat apareixent diferents crisis. L’emergència climàtica és la més evident. Després de dècades on els científics han hagut de combatre la pressió dels lobbis negacionistes, l’emergència climàtica està en totes les agendes polítiques -com a mínim de nom. De l’última crisi, la del COVID-19, hem après que la biodiversitat és fonamental per regular els sistemes naturals, i així protegir-nos de pandèmies. Un sistema divers, amb varietat de paisatges, usos, ecosistemes i espècies, té més defenses que un sistema simplificat. Un exemple són l’aparició de plagues que afecten àmplies extensions de monocultius (el sistema més simple).

Un aspecte afegit és que la majoria de recursos que utilitzem són finits. El sòl n’és un d’ells, potser el més ignorat i desconegut per bona part de la població. El procés d’urbanització és pràcticament irreversible ja que suposa extreure la capa superior de terra, la més fèrtil, i la posterior compactació i impermeabilització del terreny. Això té un impacte en el cicle de l’aigua: es redueix la infiltració, dificultant la recàrrega d’aqüífers i augmentant el risc d’inundacions. També afecta directament al canvi climàtic: es redueix la capacitat de captura de CO2 al desproveir-la pràcticament de vegetació, i augmenta la temperatura localment (efecte illa de calor). Els sòls són un gran contenidor de biodiversitat (poden arribar a trobar-se 10 000 espècies per metre quadrat) afavorint terres fèrtils, amb bona estructura que permet l’arrelament de les plantes i amb microorganismes capaços de filtrar els contaminants de l’aigua. És a dir, que el sòl pot ser quasi l’eina perfecta que regula i intervé en la majoria de processos, i que les bones pràctiques agrícoles han sabut aprofitar tot mantenint bona part del seu potencial.

En les últimes dècades el procés d’urbanització ha estat generalitzat, sense tenir prou en compte la pèrdua d’un recurs tan vital com el sòl. Més enllà dels beneficis econòmics, no hem aconseguit crear suficients llocs de treball ni una vivenda digna per a tothom. Això ha encès les alarmes, confluint a un acord europeu perquè la superfície urbanitzada no augmenti a partir del 2050. Àustria o Alemanya ja han començat a dissenyar un pla per aconseguir aquest objectiu.

Els estudis més recents ens indiquen que els espais no urbanitzats de la Conca d’Òdena ja no permeten una bona regulació de l’aigua ni un bon manteniment de la biodiversitat. Tampoc permeten capturar suficient CO2 en relació a la població, i els espais de lleure no són prou accessibles.

Per altra part, segons dades del 2019 l’ocupació dels polígons de l’Anoia era del 65% (dades més recents disponibles). Per tant sembla lògic concentrar-hi la nova activitat industrial. El problema és el desajust entre la planificació del passat i la suposada demanda actual. És un bon exemple de planificacions no realistes, que no han integrat la incertesa i no s’han avaluat. En tot cas el preu del sòl no pot ser barat perquè hi hauríem d’incloure una compensació per tots aquells serveis que ja no tindrem un cop l’haguem urbanitzat.

En aquesta cruïlla, la millor resposta és optimitzar els usos del sòl, i això inclou urbanitzar el mínim possible. Segur que és una bona inversió de futur.

Jaume Fons-Esteve, biòleg

Sènior Researcher

Universitat Autònoma de Barcelona