Un somiador, un idealista que creia que la cultura seria l’únic que faria avançar el seu poble. Així defineix Elisa Vidal la figura del tousenc Camil Riba, sobre qui va escriure fa alguns anys el llibre El sol d’un home sol.

Malgrat ser pagès d’una família humil i “semianalfabet”, segons recull Vidal, Riba va decidir-se, el 1914, a fer un periòdic per tal de posar el seu gra de sorra per canviar el món. Va buscar suports, però “el prenien per ximple”, diu Vidal, que explica que El Sol de Tous pren el nom, no de l’astre rei, sinó del fet que “el van deixar sol”.

Amb 29 anys i tot en contra, el novembre del 1914 va treure el primer número: “Ho feia tot; l’escrivia, el portava a imprimir a Igualada i després, anava amb el plec de diaris sota el braç per vendre’l a les botigues, als cafès…” Vidal explica que va aconseguir vendre’l en un quiosc de Barcelona. “Allà, Santiago Rusiñol va veure el primer número i es va fer un tip de riure, i el va ridiculitzar en els articles que escrivia a L’Esquella de la Torratxa.”

Tot i que no eren precisament alabances, l’aventura de Camil Riba va anar creixent en col·laboradors i subscriptors i va aconseguir fer progressar Sant Martí de Tous. En una dècada, hi van arribar l’electricitat, l’aigua, el telèfon, una parada de cotxe de línia, una nova escola, un cinema…

I fàbriques. El Sol de Tous va fer una crida als fabricants de gènere de punt per fer-los saber que al poble hi havia noies ensenyades que anaven tota la setmana a treballar a Igualada. Deixar de dependre de les collites va permetre una època de prosperitat per a Tous, que tenia al voltant d’un miler d’habitants. De fet, el subtítol de la publicació era el de defensor dels interessos de Tous i la comarca.

Camil Riba enviava exemplars arreu del país i del món, a fills de Tous o a altres diaris amb què entrava en contacte. Només el primer any de vida de la publicació, consten intercanvis amb 200 capçaleres, sobretot catalanes. Vidal explica que “per pujar a casa seva, només hi havia l’espai per posar-hi els peus, la resta era ple de diaris”. Així es va guanyar el sobrenom de “Camil dels diaris”, tot i que, a més de vendre El Sol de Tous i altres publicacions, Riba va ser missatger, lampista… El 1926, va traspassar la direcció del diari a un dels seus col·laboradors a Igualada, i El Sol de Tous va iniciar un procés de decadència fins a publicar el darrer número el 1933.

La seva dona regentava una petita botiga als baixos de la casa familiar, que encara avui conserva un rètol que indica on hi havia la redacció d’El Sol de Tous.

La casa ha estat declarada bé cultural d’interès local, Camil Riba té un carrer al municipi i els veïns van decidir posar el seu nom a una sala d’exposicions. Però Tous l’havia oblidat i menystingut durant molts anys. Camil Riba va morir el 1946, “pobre com una rata”, segons Vidal, que relata com “els qui l’havien conegut no el tenien per gran cosa”. La recuperació de la seva memòria es va iniciar, creu, amb el record de la publicació durant els actes del mil·lenari de Tous, l’any 1978.