Em defineixo com un home de lletres, escriptor per afició i vocació. Considero i visc l’escriptura com un estil i forma de vida. En el camp professional treballo en l’àmbit del marquèting i la comunicació. M’agraden els clàssics, tant de literatura, de la música i del cinema. No suporto ni les hipocresies ni les falsedats. Les coses m’agraden clares o, dit d’una altra manera, sense cap mena d’embuts.
www.paraulesnues.blogspot.com
De ben segur que quan els opositors al règim de Baixar Al-Assad van decidir pujar al tren de primavera àrab, pensaven que el pols amb l’opressor o bé seria més curt, o, que si el botxí feia un ús desmesurat de la força, Occident intervindria, tal com havia fet a Líbia. Es van però, equivocar. Ni Damasc és Trípoli ni Al-Assad optarà per fugir. Durant els darrers anys, els membres de l’OTAN ja han intervingut en prou conflictes i n’han sortit de sobres escaldats. Especialment els Estats Units, acostumats a actuar com si fossin la policia del món i alhora, trobar l’ocasió per treure’s d’una vegada per totes l’espina que els quedà clavada a Vietnam.
Diguin el que diguin, la comunitat internacional ha entès des del principi que el que calia fer a Síria era: mirar, escoltar i callar. Per no donar la imatge que es desentenien totalment del que succeïa al país, van dibuixar una el•líptica línia vermella, a l’altre cantó de la qual van situar la utilització d’armament químic contra al població civil. Convençuts que això mai arribaria, van creuar-se de braços per assistir amb més o menys impassibilitat a les massacres comeses per l’exèrcit governamental. El que durant molts anys va exercir d’oftalmòleg a Londres, no va necessitar gaires lliçons per reprendre, amb mà de ferro, qualsevol manifestació en contra de la seva política. Un digne substitut del seu pare. Ara bé, en aquesta actitud fatxenda i sorneguera hi té molt a veure el fet de comptar amb 3 estratègics i més que poderosos aliats. La Xina i Rússia, fan palès del seu dret de veto dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i des del principi s’oposen a qualsevol intervenció armada per ajudar els rebels. El tercer és el governs dels aiatol•làs, que plantant cara a les advertències de qui ells consideren “el diable”, han continuat enriquint-se amb urani amb l’objectiu de poder fabricar la bomba de neutrons. Aquesta tercera part és a la vegada l’enemic mortal de l’estat d’Israel, que manté ocupats els territoris del Golan, que Síria considera com a seus. No és doncs d’estranyar que amb aquests guardaespatlles, Al-Assad tragués pit i es rigués dels avisos de fora. La tranquil•litat que li confereix estar a l’aixopluc d’aquests pesos pesants, l’ha fet creure invencible i l’hi ha donat el suficient valor per no només transgredir els límits, si no també per amenaçar a qualsevol que s’hi vulgui acostar.
La utilització d’aquest tipus d’armament va deixar, de moment, un espai per respirar al president Barak Obama. Algú que ha estat guardonat amb el premi Nobel de la Pau, no pot pas ordenar un atac a la primera de canvi. Però per la mateixa regla de tres, el fet d’haver estat ell qui va fixar aquesta frontera l’ha arraconat ara contra les cordes. L’honor que caracteritza a la persona que ostenta un càrrec com el seu, l’obliga a complir la seva paraula. El poble americà ja està fart de patir mancances per un canto, i veure con es gasten milions de dòlars en conflictes bèl•lics, per l’altre. Les famílies tipes de veure els seus fills morir en conteses que no els van ni els venen. El Congrés es debat entre si ser prudents i esperar els informes dels experts de l’ONU o, continuar jugant a soldats, com han fet sempre. Mentre que d’Anglaterra ja no cal ni parlar-ne, el Sr. François Hollande fa mans i mànegues per convèncer als seus ministres per a que autoritzin la hipotètica intervenció. I mentre Europa i a Amèrica semblen un orgue de gats, les vides de civils dones i nens sirians continuen segant-se cada dia, a centenars. Quina és doncs la solució?
Si acceptem que Baixar Al-Assad va ordenar la utilització de gasos mortals contra la seva pròpia població, hem d’admetre també que per la seva ubicació Síria és un polvorí. Tot i que Rússia i probablement la Xina es veuran obligats a canviar el seu discurs si les conclusions dels observadors de Nacions Unides corroboren aquest ús, encara queden l’Iran i les seves faccions, com la milícia d’Hizbollàh, al Líban, els quals ja han manifestat obertament que si Síria és atacada, ells ho faran amb l’estat jueu. Tenint en compte que els països d’aquesta zona formen un reguitzell de pólvora, això pot ser la guspira que l’encengui. A més, no oblidem que el propi exèrcit de Síria està considerat com un dels més poderosos del Mig Orient, i compta amb una àmplia experiència en combat. Res a veure amb els altres que anteriorment han mesurat les seves forces amb Occident.
Els canvis d’escenari del conflicte sirià han estat continus durant les darreres dues setmanes. Des de la negació de Baixar Al-Assad de tenir i haver utilitzat armament químic, fins la seva pròpia oferta de lliurar tot el que té a canvi d’evitar la intervenció internacional. Com s’ha d’interpretar aquest canvi d’actitud? Pot ser que veient que la possibilitat d’atac als seus objectius militars no era un “fanal” sinó un fet gairebé consumat? Si després d’haver perjurat que no tenia equipaments de destrucció massiva, ara admet que sí, quan pot tardar a confessar la seva utilització si veu que malgrat tot el nus de la corda no afluixa? Com si d’un camaleó es tractés, el president Al-Assad ha començat a canviar el color del seu discurs, àdhuc que res assegura que no actuï com un llop que s’ha emblanquinat la pota amb farina. Un tret molt comú en els dictadors d’aquest cantó de món. Mentre ell va jugant al gat i a la rata les matances d’innocents al seu país no s’han aturat, El simulacre de penediment descafeïnat, no és altra cosa que una estratègia per diluir el cumulonimbus que ara té a sobre, i continuar assassinant despietadament com ho ha vingut fent fins ara.
