Promulgada per l’ONU el 10 de desembre de 1948, la DUDH constitueix un dels textos més transcendentals de la història de la humanitat. En el context posterior a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), recollia la necessitat de fonamentar la reconstrucció material i moral del món sobre unes bases de naturalesa filosòfica. A partir d’una concepció racional de l’ésser humà que defensés la dignitat de tota persona, l’ONU pretenia preservar la humanitat sencera de qualsevol perill futur i barrar el pas als totalitarismes d’Estat que, a part del feixisme i del nazisme derrotats, volguessin imposar-se sobre els individus i els pobles de la Terra. L’aparició del comunisme, la irrupció de les dictadures polítiques, militars i religioses, el triomf del capitalisme i les noves formes d’explotació dels països pobres han confirmat, en negatiu, que la DUDH ja actuava en el seu moment com una denúncia profètica a l’avançada de la història interminable de violacions flagrants dels drets humans que ha caracteritzat el món durant la segona meitat del segle XX i que continua marcant els aspectes més foscos del tercer mil·lenni. Convé, doncs, anar recordant el sentit filosòfic en què descansa la proclamació dels drets humans bàsics de tot ésser humà: drets personals i socials, drets civils i polítics, i drets econòmics i culturals.
On es troba expressat aquest sentit? Més que en l’articulat que enuncia aquests drets i els tutela jurídicament a nivell universal (el conjunt dels 30 articles de què consta la DUDH), cal analitzar amb atenció el preàmbul de la declaració, car s’hi expressen la intenció i la finalitat que van guiar la redacció del text. En general, el sentit de fons d’una llei es troba en la declaració d’intencions del legislador, tal com es formula en la motivació, introducció o preàmbul a l’articulat. Partim, doncs, de la versió catalana del Parlament de Catalunya i intentem explicitar aquest sentit en les cinc tesis següents. El lector/a verificarà pel seu compte si la nostra interpretació del sentit filosòfic de la DUDH és correcta o no.
1a: la proclamació dels drets humans pressuposa una concepció clara de l’especificitat de l’ésser humà. El preàmbul afirma una dignitat inherent a tota persona. S’entén que aquesta dignitat es refereix a la naturalesa humana i que conté un valor intrínsecament diferencial i superior de l’ésser humà per comparació amb qualsevol altre ésser del món. Aquesta dignitat constitueix, doncs, la base i el fonament dels drets humans.
2a: la DUDH també defensa del caràcter universal d’aquesta naturalesa humana. Si els drets de tots els membres de la família humana, o sigui, de totes les persones, són iguals i inalienables, això implica que la dignitat inherent als éssers humans és exactament la mateixa per a tothom. Cosa que al seu torn significa que tota diferenciació en termes de drets entre les persones és el producte d’una voluntat artificial (cultural, històrica, ideològica) de separar les persones contra natura.
3a: l’afirmació dels drets humans pressuposa l’experiència del caràcter ètic de la vida humana. Els drets humans es manifesten immediatament com a exigències ètiques inapel·lables, tant per als altres i per a les institucions com per al subjecte que les fa valer en justícia. Així, la vida humà es troba sempre instal·lada en el medi de la responsabilitat ètica: la mateixa dignitat humana ens crida a respectar-la en tota persona. L’ètica no és simplement una creació cultural de valor relatiu.
4a: la proclamació de la DUDH estableix clarament en el preàmbul que la humanitat està constituïda per una sola família. La diferència d’ètnies, poblacions, cultures i continents constitueix una diversitat rica i noble en el si d’una única espècie humana, agermanada ja d’entrada per un parentiu comú, que bolla d’una mateixa dignitat humana compartida. Així, doncs, ja estem constituïts en família humana de manera precedent a la voluntat que sempre cal desenvolupar de viure fraternalment.
I 5a: el preàmbul de la DUDH ens assegura que allò que ens constitueix per naturalesa (condició humana, dignitat i drets inherents o consubstancials) és objecte d’una fe filosòfica. O sigui, respon a una convicció racional o idea de l’ésser humà que no el limita a la seva constitució biològica i psíquica. Aquesta filosofia de l’home no es pot posar sota un microscopi que pugui mostrar-nos-la científicament. Però és ella la que dóna sentit al treball científic i a la vida humana en general, i la que experimentem en l’existència quotidiana. Per això resulta racional postular-la com a fonament dels drets i obligacions que diem tenir els uns envers els altres.
En conclusió, el fonament de la declaració dels drets humans és una concepció de l’ésser humà segons la qual: 1) tota persona gaudeix d’una dignitat inherent a la seva naturalesa profunda, no merament biopsíquica; 2) la naturalesa humana és igual arreu de la Terra i transcendeix les diferències sociohistòriques i geograficoculturals; 3) en la condició humana s’arrela el caràcter ètic de la nostra responsabilitat permanent envers la realitat; 4) la totalitat dels habitants del planeta resten units en el parentiu comú d’una sola família humana; i 5) aquesta convicció situa les relacions entre les persones i entre els pobles en el pla de l’exigència de desenvolupar concretament, pràcticament, el que ja som per naturalesa.
La defensa d’aquesta concepció filosòfica de l’ésser humà resulta tan ineludible i urgent en l’actualitat com mai, ja que persisteixen els intents de reduir la persona a les estructures biològiques i psíquiques, socials i culturals que donen suport a la vida, amb la qual cosa ja no podem oposar-nos als intents de denigrar la vida humana. No podrem parar els peus al mal, en totes les seves formes d’imposició i de destrucció, sense mantenir una fe filosòfica increbantable en la dignitat humana de tota persona.
Joan Ordi
