Entre les múltiples efemèrides anuals relacionades amb la Salut, a l’octubre toca insistir en la Salut Mental. La OMS explica l’abast d’aquest problema en aquest video editat per la campanya 2016. Els països inverteixen poc en Salut Mental tot i que les xifres criden soles: 600 milions de persones afectades per depressió i ansietat; pèrdues billonaries en productivitat a les empreses; augment de nens en risc de patir trastorns exposats a pobresa, guerra i violència de tots tipus; etc. Aquest any es reivindica, especialment, convertir la Salut Mental en una prioritat dels governs i dels sistemes de Salut. La prioritat hauria de ser destriar què és i que no és objecte de la salut mental, és a dir de les “psi”.
En una societat infectada pel virus de l’individualisme ens han inoculat que cadascú és responsable del seu èxit o fracàs, que els conflictes socials son assumptes personals y que aquests conflictes socials i les frustracions laborals familiars i personals son problemes de salut mental. Davant tant individualisme les disciplines que actualment gaudeixen d’una extraordinària expansió són les “psi” (psiquiatria i la psicologia) ,si bé cada cop més a prop de convertir-se en un bé de consum més i en una industria: la psicoterapeuta. Aquest èxit d’ les “psi” implica per a la persona una expropiació de la salut mental que empeny a sentir que sol no pot enfrontar-se a molts del successos vitals i quotidians i que necessita consultar a un professional.
Però en les “psi” tot no són beneficis. Una forma de dany és donar tractaments a persones que realment no es beneficiaran d’ells com ara tractar emocions de la vida quotidiana, saludables però desagradables, com a problemes de salut mental. Així, la timidesa, el fracàs escolar, la sexualitat, etc. en definitiva qualsevol comportament que es desviï de la normalitat… estadística o d’allò acceptable socialment. Els sentiments de tristesa, por, indignació, ràbia, ansietat, etc. que apareixen en el context de situacions vitals difícils, encara que produeixin patiment psíquic són fonamentalment necessaris i adaptatius, de fet donen compte de la gravetat de la situació que vivim i ens preparen per afrontar-la en la mesura del possible. Donar antidepressius i fer una psicoteràpia, llarga o breu, té el perill de convertir en malaltia una resposta emocional dolorosa, però sana y adaptativa i oferir falses esperances quan el tractament que s’ofereix com a una solució, en cap cas resoldrà el problema social subjacent… generalment un problema de justícia social. El missatge implícit és que la persona es resigni i s’adapti a situacions social injustes.
D’altra banda, tant intervencionisme davant una reacció emocional dolorosa però sana infantilitza i afavoreix que la persona consulti davant qualsevol adversitat que li produeixi malestar. Tot plegat transmet, bàsicament, és que la persona no té recursos per a sortir endavant i que necessita d’un “expert” que el guiï o es faci càrrec de les seves emocions.
Segurament l’auge i creixement de la “psi” tingui a veure a que ens hem “encallat “en una concepció de la vida lliure de patiment en lloc d’una vida en la que sapiguem manejar aquest patiment. Així és fàcil que teràpies i psicofàrmacs apareguin com remeis casi màgics que poden eliminar el malestar que pateixen les persones produït per l’enfrontament conscient amb la vida i amb els conflictes ordinaris.
