Ho confesso, sóc una enamorada del cinema i tots els seus rituals. La selecció de la pel•lícula, de la companyia i el plaer intrínsec de poder veure la teva elecció sense que ningú et destorbi.

Potser aquest era un dels valors ocults d’escollir Igualada com a ciutat per a viure. Però com en moltes altres coses, em sorprèn i impressiona aprendre que els igualadins no hi paren massa atenció. De fet, ja és estrany escoltar que algú et digui: “Igualada està bé per aquesta o aquesta altra cosa…” o bé: “m’encanta la meva ciutat per…”

Però amb el cinema es dóna un particular acarnissament. No sé massa bé si és perquè la modernitat imposa la moda de pel·lícules en tercera dimensió o de sales extra congelades i impersonals amb triple so de màxima qualitat i seients en els que hauries de gaudir de “comoditat extrema” com si en lloc d’haver-los d’usar un parell d’hores te’ls haguessis d’emportar a casa per tota la vida.

Sempre trobes algú que t’explica la desventura de cinema, o bé que per anar a veure una bona pel·lícula cal agafar l’auto i sortir d’aquí a tota velocitat. O, encara més, algú que et diu: “mai entraria en aquest cine”.

Les crisis, estimats senyors, solen emportar-se amb els seus vents amargs aquest tipus de negocis que ens donen plaers aliens a l’actualitat, i més aviat vinculats a la cultura, l’art o el mateix plaer explicat en coses quasi imperceptibles.

I jo diria, després d’escoltar a un grup d’amics explicar els milers de raons per les quals no van al cinema a Igualada (i per tant, rara vegada hi van), privant els seus fills d’un dels invents més meravellosos que va tenir la societat moderna del segle passat:

1. Poques vegades trobes en un local d’aquesta ciutat que tots els treballadors siguin amables, per a mi, un valor imprescindible a l’hora de consumir algun producte o servei.
2. És enmig de la zona àlgida de la ciutat. És perfecte perquè sempre hi passes per davant (us imagineu un edifici així tancat?)
3. Té sales grans i els lavabos són gairebé sempre nets (cosa que no pots dir de moltes cafeteries, per exemple)
4. Encara que triguin una mica, sempre presenten pel•lícules de moda.
5. Els seients no són de darrera generació, però es corresponen a una Igualada d’una altra època (en la que intueixo que hi havia molts diners) i són molt decents i força ben conservats.
6. Jo, que sóc cinèfila incurable, he vist molts cinemes a Catalunya i els puc dir que amb diferència, les crispetes que es venen aquí són les millors. Proveu-les dolces o salades. PERFECTES.

I el més important: Algú aquí es va creure que si tanquen aquest cinema vindrà un inversor a posar-ne un de més modern, i amb tots els ingredients necessaris que exigeixen les grans sales.

Doncs ens quedaríem sense cinema per gaudir, per ensenyar-los als nostres fills a valorar aquest setè art, tan vingut a menys per la immediatesa de les superproduccions portades fins als televisors de casa, si cal en 3D.

Fa unes setmanes vam anar amb la meva família a veure a Sant Joan de les Abadesses una presentació musical. L’únic espai apte era l’antic cinema del poble. Quina llàstima trobar unes instal•lacions on de ben segur hi treballaven entre cinc i deu persones tant reduïdes, i amb els assistents lamentant el que allò havia estat i ja no tornarà a ser.

Jo adoro la tecnologia, i no nego que de tant en tant trobi genial gaudir en una freda i moderna sala del nou cinema on ens volen encaixar. Però no deixeu que els vostres fills perdin la oportunitat de valorar que en el cinema, la interpretació i la història d’una pel•lícula és en els actors, la fotografia, la música, el color i la visió del productor.

I ja que em poso a opinar, tant de bo que es presentessin en versió original i subtítols en català. La de classes de gramàtica i anglès que ens estalviaríem tots plegats.

I sí senyors, quina merda de cine que tenim. Però que tenim obert.

L’únic que cal lamentar és que hagi passat tant de temps des d’aquell París de finals del segle XIX en que començà de forma tan precària i gairebé sense percebre el seu veritable valor aquella incipient idea de cinema. I de les tardes de dissabte en què la millor manera de gaudir-lo era donar un volt per veure què estan presentant.