En una conversa de bar una mare s’exalta en anomenar que a l’ordre del dia de la reunió d’inici de curs que proposa l’AMPA de la seva escola consta un punt que es refereix a la construcció de l’escola nova del municipi; ho explicaran l’alcalde i el regidor d’educació.
-”Hi ha altres prioritats en aquest poble”- diu.
És clar que el meu poble té moltes necessitats, però no coincideixo amb més prioritats que la millora de l’escola que tenim. Manifesto obertament la meva gran estima per la institució on ha estudiat el meu pare, jo mateixa i des de fa sis anys els meus fills; on hi passo gran part de la meva jornada i on hi centro la majoria dels meus esforços i il·lusions, però hi reconec mancances que dificulten la tasca docent i minven les oportunitats d’aprenentatge.
-”Quan els mestres són bons… les instal·lacions no influeixen.”
Ho sentencia i es queda convençuda de les pròpies paraules, privant l’expressió contrària a l’interlocutor que té al davant i fent gala de la més gran ignorància que es pot exhibir.
Aquesta és l’actitud de la majoria de polítics amb responsabilitats en educació i així ens va! Redueixen a mínims l’aportació econòmica als infants de l’escola bressol, retiren molts mestres que estaven en actiu, eliminen la partida infraestructures i noves construccions, fan lleis nefastes, assignen 27 infants en una mateixa aula… No cal que continuï, oi?
Quin paper juguen els mestres en aquest escenari? I els familiars?
Un país on ni la societat -i la comunitat educativa en la seva extensió- ni els polítics aposten per l’educació està condemnat al fracàs més estrepitós d’aquesta generació i totes les properes. Que l’informe PISA publiqui que estem a la cua en educació i provoqui rialles i acudits a la gent del meu voltant, m’ofèn i em preocupa.
A les Balears alguns mestres i familiars s’han plantat a les ofenses d’una llei molt agressiva. “Quan una llei és injusta, el correcte és desobeir.” deia Gandhi. Els en dono les gràcies perquè ha permès frenar una ofensa que no té més aturador que la nostra raó de ser i ser millors.
Jo mentrestant, continuo amb la meva dèria de vetllar per un país que està en caiguda lliure des de l’optimisme i la dedicació, amb el convenciment que ens en sortirem.
Que l’educació ens acompanyi!
