En la dècada dels anys 1960, existia un gran interès per la qüestió del desenvolupament econòmic. Les obres de A. Gerschenkron, S. Kuznets, W. Rostow… van esdevenir gairebé de lectura obligada. Eren objecte de debat les vies vers la industrialització que oferien els exemples històrics del Regne Unit, EE.UU., França, Alemanya, URSS, Japó… L’axioma que la industrialització podia acabar amb la fam del món ‒en fer-se extensiva, d’una manera ordenada, per l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia‒ era acceptada sense que es tingués encara prou consciència que els recursos eren limitats, l’energia atòmica extremament perillosa, la indispensabilitat de controlar els residus, abocaments, emissions de gasos a la atmosfera… generats per la indústria.
Tanmateix, tot va canviar durant els anys 1970. Les polítiques del desenvolupament van ser substituïdes per les polítiques neoliberals que tanta desigualtat i tants drames personals i familiars ens han portat. El canvi va ser protagonitzat per Margaret Thatcher i Ronald Reagan i fou acceptat amb un dòcil seguidisme pels conservadors alemanys i europeus, mentre la socialdemocràcia es mostrava impotent per formular propostes alternatives. L’anomenat procés de globalització ‒la liberalització de la circulació de mercaderies i de capitals a nivell mundial‒ va portar intensos processos de desindustrialització en els països d’Europa Occidental, aturs estructurals, inici de la caiguda dels salaris reals, primers intents de desmantellament del sistema d’assegurances que configuren l’anomenat estat del benestar… L’expressat procés ha portat la coexistència de l’emergència econòmica del món asiàtic ‒sobretot de la Xina, que ha esdevingut una gran potència industrial‒ amb la desindustrialització que ha experimentat bona part d’Europa i algunes zones dels EE.UU. que ha comportat atur, frustració i manca d’expectatives que han anat abocant importants segments de la població europea i nord-americana cap a posicions polítiques d’extrema dreta.
La nostra ciutat ha estat una de les grans damnificades d’aquest procés i ha experimentat una desindustrialització molt intensa en els darrers quaranta anys. En aquest context, el món polític igualadí gairebé ha oblidat el nostre passat industrial i sovint veu el nostre futur associat al turisme i a les activitats terciàries relacionades. Hem tendit a acceptar com quelcom natural esdevenir una societat de dependents, paletes i cambrers, quan, és més que dubtós, que el turisme pugui sostenir la ciutat. És conegut que a Igualada i als seus entorns no gaudim d’un patrimoni arquitectònic prou important, ni d’espais naturals (platges, paisatges alpins, neu, etc.) suficientment atractius per atreure un turisme de masses. Però, a més, sabem que aquelles regions que s’han especialitzat en un sector terciari dominat pel turisme han experimentat retrocessos relatius en el seu PIB per càpita i són indrets amb una productivitat estancada i on predominen salaris molt baixos i una ocupació extremament precària.
Per això, convé fonamentar el futur de la nostra ciutat en la reindustrialització, Només l’existència d’un sector industrial prou ampli, modern i potent pot assegurar als igualadins una ocupació estable i dignament retribuïda i al nostre ajuntament un nivell d’ingressos suficientment elevat que eviti haver de mantenir una pressió fiscal excessiva. Es dirà que el nostre consistori no té prou competències per actuar en aquesta matèria, però cal recordar que té força capacitat d’influència davant les esferes administratives i les institucions econòmiques del país. En aquest sentit, cal recordar que una política industrial es pot desenvolupar a base de subordinar a aquest objectiu moltes de les actuacions en àrees d’àmbit estrictament municipal. És el cas, per exemple, del desplegament d’una política d’habitatge orientada a reduir el cost dels lloguers; de l’increment de l’oferta d’ensenyaments professionals i superiors en funció de les demandes de mà d’obra qualificada del sector industrial; de potenciar la producció d’energia per mitjans alternatius i de desplegar gestions per abaratir el costos de l’energia per a usos industrials; de garantir l’oferta de sòl a preus assequibles a les empreses interessades en el muntatge de noves plantes industrials… Però, alhora, és imprescindible recordar que tota expansió industrial requereix una oferta de crèdit barat i en bones condicions d’amortització i una dotació d’infraestructures de transport de capacitat suficient ‒entre les quals un ferrocarril operatiu‒ que malauradament no tenim. És en aquests àmbits on s’haurien de centrar les gestions en instàncies superiors de les nostres autoritats municipals.
Estem en un moment en el qual la represa de polítiques industrials ‒deixant de banda les polítiques neoliberals que han portat atur, salaris baixos, ocupació precària i creixent insatisfacció popular…‒ pot ser essencial per assolir un renovat pacte social i frenar l’emergència de propostes xenòfobes d’extrema dreta que estem vivint a tot Europa. La política municipal ha de recuperar la qüestió del model de creixement com un eix vertebrador de totes les polítiques sectorials. En el cas d’Igualada, Jordi Cuadras, al capdavant de la coalició electoral Igualada Som-hi, té, sens dubte, la capacitat intel·lectual, la visió de futur i la força de voluntat necessàries per aconseguir aquesta fita. La coalició que encapçala va néixer amb voluntat d’esdevenir una alternativa progressista i d’esquerres. És a dir, té per objectius fonamentals millorar les condicions de vida d’aquells sectors de la societat igualadina que han estat colpejats molt durament per la passada crisi, crear més ocupació i de qualitat, assolir una millor distribució de la renda i disminuir les desigualtats… Per tant, és imprescindible que assumeixi el compromís de desenvolupar allò que ho pot fer possible: les polítiques municipals orientades a la reindustrialtizació de la ciutat i de la Conca d’Òdena, teixint el joc de complicitats socials i polítiques per aconseguir el consens necessari per al seu desplegament.
Pere Pascual i Domènech
