S’aprèn amb els anys: quan expliques un tema, utilitzar símils de l’entorn quotidià és una eina de gran valor didàctic, especialment si els teus exemples inclouen una bona dosi d’humor. Es tracta que les teves explicacions s’entenguin bé i no avorreixin l’audiència. D’això se’n diu (Pare Pedagog, perdoneu-me) “facilitar l’aprenentatge”.
A l’hora d’ensenyar, el sentit de l’humor és una eina d’una potència extraordinària, però que és aconsellable utilitzar amb cautela, ja que també té els seus riscos, com quasi tot el que val la pena. Un exemple, un acudit, una broma o un comentari sempre se’t poden escapar de les mans i anar a picar a on tu no volies, de manera que acabi interpretat com una ofensa per part d’algun dels teus alumnes. En cas que això succeeixi, l’ordre natural dels esdeveniments és ben senzill:
1. L’alumne comunica al professor la seva disconformitat amb el que ha dit, tot fent-li adonar que s’ha sentit ofès.
2. El professor manifesta honestament que la seva intenció no era ofendre ningú i demana les disculpes pertinents.
3. L’alumne accepta les disculpes.
Assumpte tancat. Stop.
Però la setmana passada, malauradament, la cosa no va anar precisament així. Resulta que un eminent dermatòleg, durant una classe de preparació per al MIR en una prestigiosa acadèmia, va posar dos exemples (certament desafortunats) assimilant el comportament d’algunes glàndules de la pell a un parell d’estereotips: la “porca de discoteca” i la “rància de discoteca”.
Una part dels seus alumnes es van sentir ofesos per aquella comparació i alguns d’ells van decidir abandonar la sala, negant al docent (de manera innoble, penso) el dret de disculpar-se i esmenar l’error, cosa que només va poder fer amb els que es van quedar. No contents amb això, no se’ls va acudir res més que anar directament als mitjans de comunicació per tal d’encomanar-los la infame tasca de procedir al seu linxament mediàtic. Amb nom i cognoms. Les xarxes socials van fer la resta. D’un simple incident a l’aula se’n va fer casus belli.
Cal puntualitzar que no és gens clar que el docent digués que totes les dones que van a la discoteca es classifiquen en una de les dues categories, i el matís no és menor, però així és com ho han volgut vendre alguns articulistes. A mi, personalment, em sona a tergiversació però, ja se sap: per tal de fer caixa, tot s’hi val.
Més incomprensible, encara, ha estat la reacció covarda de l’acadèmia en qüestió: en comptes de donar tot el suport al seu col·laborador, ha decidit apartar-lo de la docència. Surrealista. No s’observa cap mena de proporcionalitat entre l’errada que va cometre i el preu que n’ha hagut de pagar.
No oblidem que aquesta persona és qualificada per molts dels seus alumnes (remeneu una mica per les xarxes socials) com a “excel·lent professional i persona” i com “un dels millors professors de l’acadèmia”. Però vet aquí que fas una petita relliscada i tot a prendre pel sac. Algú opina de veritat que el simple fet de posar uns exemples fora de lloc ha d’entelar una trajectòria professional brillant? Per descomptat, jo no.
Potser hi ha gent que es pensa que els que ens dediquem a la docència som infal·libles, com el Sant Pare, però quan a la teva feina has de parlar centenars d’hores a l’any, resulta pràcticament impossible no espifiar-la un dia o un altre. Els professors som persones, no robots, i ningú, per molt que s’hi esforci, pot agradar a tothom. Qui només sàpiga restar i no sumar, que torni a les aules de primària, que és el lloc on li pertoca estar.
Tot i això, em pregunto què hauria passat si en comptes de fer l’analogia de les “porques” i les “ràncies” n’hagués fet alguna, per exemple, dels “bavosos de discoteca” i els “paga-fantes de discoteca” (cal que els descrigui?). Sospito que la reacció no hauria estat la mateixa.
