Estem ja en plena campanya per les properes eleccions municipals, les que ens toquen de més a prop perquè les persones que es presenten per representar-nos al nostre Ajuntament són veïns i veïnes, coneguts i fins i tot amics nostres, per això -malgrat totes les candidatures de totes les eleccions contenen noms i cognoms- aquestes tenen un caràcter de proximitat, diferent de les que ens queden més lluny.
Crec que, sense posar en qüestió l’àmbit local d’aquesta contesa electoral, a l’hora de l’anàlisi polític no ens podem permetre la omissió de tenir en compte el context en que es duen a terme, fins i tot perquè -a través dels Ajuntaments- rebem la influència de les polítiques que obeeixen a directrius d’àmbit mundial. I no em refereixo al posicionament que cada partit polític ha tingut entorn el què ha estat el monotema en els darrers anys, sinó -sobretot- en com ens repercuteix, en el dia a dia, les polítiques liberals que imperen i l’amenaça de retrocés real que representen aquelles forces populistes i totalitàries que proclamen el discurs de l’odi .
És en aquest context que no deixaria de ser una actitud infantil, o -en tot cas- poc madura, la que s’afronta com un pols entre els diferents col·lectius per mesurar-se la força que tindrien si fossin davant un altre escenari electoral.
Sempre he defensat posicions d’esquerres, des d’una ideologia de fons que m’orienta, sí, però que no em porta a altra conclusió que la de sumar des de les diferents sensibilitats de les esquerres, perquè l’esquerra és plural i diversa, i això no és sinó una riquesa a l’hora de sumar i avançar en clau de progrés en la societat que ens ha tocat viure. Al contrari de la dreta, que sempre va a la una, els seus són uns interessos clars on qui paga mana, i a l’era de l’imperi del capital, les seves decisions són inqüestionables. Per això es dota de seguidors acrítics, gairebé mesells, on el pensament no és sinó un amplificador dels seus postulats i són susceptibles de poder-se comprar, és a dir, de tenir adeptes per allò dels estómacs agraïts…
I per tal de fer front a aquest model insolidari i egoista, sempre he apostat per la unitat de les esquerres, tot i que en el decurs de les diferents conteses electorals les diferents candidatures hagin pres noms diferents, però a cada moment he cregut en la suma de voluntats transformadores front l’immobilisme o la perpetuació d’un model econòmic basat en els interessos d’uns pocs en detriment dels interessos de la majoria.
Recordo l’època del tripartit a Igualada (1992-1995), on la suma de tres forces polítiques varen fer possible un govern transformador, indubtablement d’esquerres, en el que tan cadascuna de les forces que el conformaven -com també els seus líders- mantenien la seva identitat, oferint uns posicionaments plurals des de la diversitat, però que sumaven en el dia a dia i -el què és més important- en un canvi en el model de ciutat.
L’època de l’Entesa va ser una continuïtat en la gestió d’una etapa que ha passat a la història. Les avantatges d’alguns canvis substancials encara les gaudim avui. Potser la fórmula d’una sola candidatura diluïa la riquesa de la seva diversitat, la que la alimentava i donava fruit, però la petjada de la seva actuació encara perdura i es pot dir que enyorem aquell impuls.
Ara tenim de nou una oportunitat per continuar aquell impuls tot apostant per l’esquerra transformadora, des de la diversitat, la d’un grup de persones que -des del primer dia i de la mà del Jordi Cuadras- treballem amb el punt de mira posat en la ciutat i la seva gent, no en què Igualada surti als mitjans com una marca comercial a costa de projectes de fum, pensats més en clau de lluïment personal del seu Alcalde (o la seva promoció personal) més que no pas en atendre les demandes reals de les persones que composen la mateixa ciutat.
Perquè, per exemple, el problema de l’habitatge no es pot camuflar venent la ciutat com una plataforma per al turisme, una forma de treure profit d’uns habitatges buits que els seus propietaris es neguen a rehabilitar per oferir-los com a parc de lloguer per la gent que vol viure a Igualada i no té possibilitats d’accedir a un habitatge digne. Els habitatges buits i el model de potenciar els supermercats en detriment del petit comerç fan del centre de la ciutat una ciutat gairebé fantasma. S’omple per les festes, sí, però qui les omple és la gent que resideix a d’altres indrets d’aquesta ciutat que es resisteix a ser únicament dormitori.
Aquests i d’altres temes formen part d’un programa elaborat de forma molt participativa i tenint en compte l’opinió d’una ciutadania que també s’ha consultat. L’equip d’Igualada Som-hi està format per homes i dones de diversa procedència i condició, on s’hi respira aire fresc, il·lusió i ganes en una companyonia que no entén d’altres propòsits que maldar per fer una igualada millor, social, oberta i en comú. Som-hi doncs.
Maribel Nogué i Felip
