Es pot definir la cultura d’un poble com la forma col·lectiva de resistir-se a l’oblit. És la comunitat cultural que s’immunitza contra la desmemòria dels individus o d’una generació. L’organització del sentit de la vida a través d’un ritme anual de festes i celebracions no constitueix simplement el folklore heretat del passat, sinó el record que cal sempre cal continuar afrontant les grans preguntes de la vida i donar-los una resposta comunitària: el mal, la finitud, el sofriment, la injustícia i la mort, i també els valors, els ideals, el bé, la felicitat i sobretot l’amor. Les diferents cultures que han existit en el món i que resten operatives en l’actualitat revelen la clara consciència d’aquesta problematicitat de l’existència, ens fan memòria de la fragilitat constitutiva de la vida humana, esperonen els individus a transcendir l’àmbit dels propis interessos, creen solidaritat intergeneracional i commemoren la concepció de la vida que pot generar il·lusió i joia socials.
Tradicionalment, la religió ha estat protagonista decidida en els mecanismes de justificació i impulsió de la cultura d’un poble. Com que és portadora d’un sentit de la vida que abasta la globalitat del real i de l’existència humana, té u poder simbòlic fascinant i resulta altament eficaç contra la disgregació individualista i l’oblit de la dignitat sagrada de l’ésser humà. A través de ritus, festes i celebracions comunitàries, els individus experimenten la pertinença al significat transcendent de la vida característic de la seva comunitat i se senten solidaris els uns dels altres. Si la cultura ofereix el factor més poderós de cohesió social a llarg termini, la religió nodreix contínuament i sosté la força amb què els grans ideals social no cauen en l’oblit i poden continuar mobilitzant les noves generacions.
A casa nostra, aquest paper ha correspost tradicionalment al cristianisme. I la Setmana Santa posava en escena justament els grans símbols de la fe evangèlica: l’altruisme radical de Jesucrist per amor a la humanitat, el poder manipulador i injust de les autoritats religioses i polítiques, la traïció entre amics, la promesa de plenitud i sentit definitiu de part de Déu i la necessitat de restar vigilants per no cedir a la mentida, la violència i la destrucció de l’altre. Al darrere de l’escenografia popular d’aquests símbols en forma de processons i actes litúrgics bategava el missatge que la religió ens ajuda a no fer caure en l’oblit: la solidaritat de Déu mateix amb els més pobres, els marginats de la societat, els qui han fugit de països en guerra, fam o dictadura, les dones explotades sexualment i apallissades, els nens sense un coixí familiar digne, els avis abandonats a una soledat injusta al final de la vida, i tantes i tantes altres situacions arreu del planeta que ens recorden contínuament els múltiples rostres del mal en el món. Per això Càritas no vol oblidar el paper indispensable d’una sana cultura humana i invita a fer memòria del sentit sagrat i transcendent que té tota vida humana, perquè la religió no sembli folklore cultural, sinó que sigui un agulló indispensable en la lluita de tots contra la indignitat.
Joan Ordi
membre de la Junta de Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra
