La nostra llengua mare ens oferí el substantiu natalis per indicar el dia d’un naixement i el natalici o aniversari de la naixença d’algú. D’aquí que el mot adquirís, també en llatí, la denotació de llinatge, família i ascendència de parentiu. Convertit en adjectiu, requeria el substantiu “dia” en l’expressió  dies natalis per indicar la diada o aniversari d’un fet. El panteó romà coneixia diferents celebracions natalícies de déus i deesses. En relació amb el solstici d’hivern, es retia honor al renaixement cíclic del Sol invicte: Dies Natalis Solis Invicti, que evocava míticament la lluita entre la llum naixent del dia que comença a allargar-se i les tenebres que han regnat durant tot el novembre i el desembre. I el festival de les Saturnals romanes feia pensar en la victòria final de la llum solar durant el solstici d’estiu, com a promesa indefectible d’un esclat de lluminositat, vida i alegria.

 Jesús de Natzaret, confessat com el Crist o Messies i Fill de Déu en persona, va morir sota el domini romà de Palestina, ostentat entre els anys 26 i 36 pel governador de la Judea Ponç Pilat. Les fonts evangèliques i extrabíbliques permeten d’estimar els anys 27-34 per a la mort de Jesucrist i la franja 7-3 aC per al seu naixement. El cristianisme s’escampà aviat per l’imperi romà. Quan sant Pau escriu als cristians de Roma l’hivern del 57-58, l’Evangeli ja feia anys que havia produït conversions de jueus i pagans en la mateixa capital de la gran potència mediterrània. I van caler només tres segles perquè la nova religió assolís el rang de veritat religiosa assumida i defensada per l’Estat. Després, la decadència imminent de l’imperi trobarà en l’Església organitzada una possibilitat de salvació per a la mateixa cultura clàssica. I el cristianisme la vincularà al nucli de la seva fe: Jesucrist, com aquell en qui culmina el sentit últim de l’exploració del diví duta a terme per les diferents cultures del món. S’explica així el fenomen de la transformació de festes i ritus jueus i romans per convertir-los en expressió de celebracions cristianes: es tractava d’una reapropiació de l’herència cultural sota una llum nova, original, impensada.

Nadal n’és un exemple clar: la substitució del déu Sol pel naixement del Salvador tenia el doble sentit d’aculturar l’Evangeli en un context tradicional i alhora d’exercir una crítica al sistema polític dominant. A les acaballes del segle VIII aC, el profeta Isaïes ja comunicava la visió que la salvació de la humanitat no depenia de l’espasa d’un general victoriós, sinó del naixement d’un infant reconegut com a príncep de la pau: «Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Aquest és el seu nom: “Conseller prodigiós”, “Déu heroi”, “Pare per sempre”, “Príncep de pau” (Is 9,5)». I l’evangelista Lluc polemitza amb els títols populars de l’Emperador romà reassignant-los al fill de Maria i Josep (Lc 1-2): la pau a la terra no la garanteix el Cèsar August, qui tampoc no salva de la prepotència, la violència, l’ambició, l’egoisme i l’exclusió, car ell mateix n’és víctima; i tampoc és senyor de res, perquè el seu imperi, que es basa en antivalors humans, acabarà reduït a cendres; saludar-lo, doncs, com a messies equival a fer el joc al mal revestit de poder militar i domini polític. Només l’Amor, la Justícia i la Veritat donen sentit a la vida humana. D’aquí que celebrar el naixement de Jesús – de manera més o menys generalitzada dos segles després – impliqués optar per un sentit últim de la vida i per una escala de valors clarament antisistema.

Dos mil anys després del cas històric de Jesús de Natzaret ens trobem en una situació semblant, però a la inversa: el cristianisme ja ha amarat profundament tota la cultura d’Occident, de manera que en el calendari civil dels nostres Estats aconfessionals mantenim moltes festes de sentit religiós que una societat secularitzada reinterpreta, però, d’acord amb altres interessos, sovint ben aliens: negoci, vacances, festa, folklore, diversió… Per això Nadal corre el risc, sota la pressió social i mental d’avui dia, d’esdevenir una tradició sense significació pròpia. Els qui confessen, doncs, una fe que brolla de l’Evangeli es veuen obligats a practicar una resistència i oposició lúcides a un context social i cultural en què la visió d’Isaïes i la crítica de Lluc no encaixen bé. Tanmateix, la repaganització del cristianisme a Occident constitueix una oportunitat d’or per fer aflorar l’originalitat de la fe en el Déu que ens estima infinitament més del que nosaltres mateixos ens estimem i immensament molt més del que sabem estimar els altres. Les persones sempre ens trobem a la recerca d’una veritat que abasti la nostra existència de manera global i l’orienti cap al bé que ens fa feliços. Nadal invitava a acceptar-la en un infant nascut sense un destí prefixat de sotmetiment dels altres, opressió i injustícia. Ni Saturn ni el Sol Invicte ni el Cèsar August són els veritables portadors d’una humanitat justa, fraternal i inclusiva. Però avui podem caure en la trampa de venerar altres déus en forma d’aparents nous solsticis: el capital, la tecnologia, el mercat mundial, el poder de les armes modernes, les addiccions de tota mena… I ens arrisquem així a llanguir en una vida sense profunditat ni sentit. Que tinguem, doncs, un bon Nadal, però un Nadal del bo!

Joan Ordi