Aquests dies ha sortit a la llum unes dades estadístiques per mitjà de les quals el 60,5 % de l’atur enregistrat a la nostra comarca és femení, i la immensa majoria són dones de més de 40 anys. Això què vol dir? Que les dones no treballen i per això estan, com a mínim, inscrites al Servei d’Ocupació de Catalunya? Ningú dubta que aquestes persones estan enregistrades perquè no tenen un lloc de treball regulat, ja sigui amb contracte laboral, mercantil, autònom o d’altres, i en cerquen perquè hi estan disposades. Però algú es creu que, particularment les dones que estan a l’atur, no treballen?

No ens referim pas a que tinguin una ocupació irregular o en economia submergida (treball sense declarar), sinó a la incansable aportació que totes les dones fan a cada nucli familiar en l’ancestral tasca que suposa la reproducció de la vida dels seus, ja siguin infants, adults o gent gran, perquè una cosa és el reconeixement social que haurien de tenir les mares pel fet de tenir cura dels infants en una etapa que els fa incompatible amb desenvolupar una altra jornada laboral; i l’altre és la cura d’uns adults que compten amb aquest suport per dur a terme la seva de jornada, ja sigui laboral (més o menys retribuïda) o estudiantil, per exemple, una tasca que hauria d’estar molt més compartida en el conjunt de la unitat familiar.

A més, la dificultat dels joves a incorporar-se al mercat de treball en acabar els estudis perllonga la convivència i dependència dels propis pares per la impossibilitat material de poder independitzar-se. A banda, els avis i àvies ja no conviuen amb els fills i néts com no fa tant temps. Ja és bo que puguin viure pel seu compte, tot i que les obligacions recíproques entre les dues unitats familiars són estretes i continuen recaient sobre les dones. Perquè, quantes àvies tenen cura de la llar de les seves filles per tal que aquestes puguin compatibilitzar la seva jornada laboral amb les obligacions familiars?, quants hores de fogons i carmanyoles preparen cada dia?, quantes taules familiars perquè els fills i filles no tenen temps a la pausa pel dinar?

Ara que hi ha també els avis i àvies, o la gent gran i malalta, que requereixen d’una atenció familiar afegida pel fet d’anar fent-se grans, i ja siguin els propis pares o els de la parella poden estar delicats de salut o tal volta amb una certa invalidesa, si no és que tenen algun tipus de dependència. Les residències és una opció, sí, però per qui la pot pagar, i tothom sabem com aquest fet pot desvincular la gent gran de la seva família, a no ser que les visites i la implicació afectiva tinguin una constància que també suposa temps i dedicació. I tenir-los a casa encara és més complicat.

Amb tot això es fa difícil compatibilitzar la multiplicitats de funcions i obligacions que continuen descansant sobre l’espatlla de les dones. Com si no tingués importància, les dones tenen aquesta capacitat de lliurament a la cura dels demés de tal manera que aquesta dedicació certa, amb atur reconegut o sense, no és considerada de dret per cap tipus de retribució. No obstant, com és que, amb tots aquests tràfecs, les dones continuen cercant una feina reconeguda i retribuïda?

L’Europa social sorgida de la II Guerra Mundial contemplava mesures de protecció social per reconèixer a les dones, per exemple, la seva dedicació a la cura dels infants quan aquests són més petits, i es feia un esforç per dotar la societat de serveis públics que cobrissin aquestes necessitats assumides com a responsabilitat del conjunt de la societat, ja siguin d’educació, de salut o d’altres. Amb la gradual imposició de l’economia liberal, aquests serveis han seguit el camí de la privatització i, per tant, la degradació de la seva universalitat i qualitat, amb retallades tan punyents com ara la dotació pressupostària que cobria la llei de la dependència que venia a pal·liar una mica aquesta injustícia flagrant.

A més, hem passat d’una època on els ajuts eren subjectes a situacions individualitzades, sense més, a que es computin els ingressos de l’àmbit del nucli familiar, així, segons els ingressos globals de que es disposi, es considera que ja n’hi ha prou. Tan se val si això suposa comptar amb les pensions dels avis i àvies que hi conviuen, o el fet de no tenir dret al subsidi de majors de 55 anys perquè l’altre treballa, ni que sigui en un treball precari…

Amb tot aquest panorama, no és d’estranyar que a les dones d’aquesta franja d’edat els sigui poc més que impossible trobar una feina com cal, una dificultat que posen les mateixes empreses però que les dones sovint s’autoimposen a elles mateixes. Les estadístiques són fredes, però les seves xifres amaguen una realitat que és ben viva, i sovint aquesta vivesa no va envoltada d’alegria i lleugeresa, sinó tot el contrari, esgota i angoixa les dones en la seva vida al dia a dia.

Que pot fer un Ajuntament per fer front a aquesta realitat?

Des d’impulsar les Escoles Bressol (i no tancar-les), a regular l’accés als menjadors escolars per tal que cap infant n’estigui limitat per raons de recursos econòmics (les beques menjador, a banda de ser un ajut particular, no cobreixen totes les necessitats; i l’espai del migdia hauria de ser també un espai regular on l’accés al lleure no estigui limitat als infants que poden gaudir del menjador escolar).

Les empreses haurien de facilitar la conciliació familiar i no posar pegues. L’Ajuntament hauria de ser el primer en facilitar-ho i hauria de servir com a model per la resta (no pas com un privilegi). En el cas de la contractació pública es pot incentivar les empreses a que incorporin col·lectius amb risc d’exclusió laboral, com és el cas de les dones (segons estadístiques). Oferir descomptes de contractació com s’ha fet fins ara ara, no fa sinó consolidar que el treball de les dones sempre surt més barat…

Potenciar els serveis públics, fonamentalment la protecció a la salut, a la vellesa, a les persones amb discapacitat o dependents, l’educació, transport, i tots aquells altres serveis i ajuts que poden facilitar la vida de cada dia a les persones amb més càrregues familiars, etc…

Això és una petita mostra de com es pot fer front a una realitat social que es desprenen d’unes xifres que, per sí mateixes, no diuen res, però que amaguen una injustícia flagrant que recau, des de sempre, sobre les dones.

Candidatura Igualada Som-hi (PSC – Comuns – Igualada Oberta)