Josep Baulida

No sóc economista. I tanmateix, sentint polítics, sindicalistes i empresaris parlar del futur econòmic de la Conca d’Òdena m’he sentit obligat a buscar informació econòmica i a reflexionar-hi.

La Conca d’Òdena disposa d’uns aproximadament 60 metres quadrats de polígon per habitant. Els alcaldes de la MICOD diuen que per eixamplar les oportunitats econòmiques caldria doblar la superfície. Es tracta de fer macro-polígons de sòl barat per atraure empreses que necessitin sòl a granel.

Per entendre si això té sentit, he buscat si en algun indret de Catalunya tenen polígons amb empreses d’envergadura. Martorell disposa d’uns 160 metres quadrats de polígon per habitant i està molt ben comunicat amb trens i autovies en totes direccions.

A Martorell s’hi han instal·lat grans empreses com la SEAT que ha fet de pol d’atracció d’empreses del seu sector. El PIB -el producte interior brut, el valor de la producció de béns i de la prestació de serveis- de Martorell triplica la mitjana de Catalunya. Suposo que és un model d’èxit econòmic i que els alcaldes de la MICOD i la Consellera igualadina d’Empresa i Coneixement es conformarien amb molt menys.

No sé si us faria il·lusió viure a Martorell, però si tinguéssiu un fill buscant feina potser ho apreciaríeu. Per comprovar-ho busco la taxa d’atur, però resulta ser idèntica a la d’Igualada: durant la crisi l’atur va pujar fins arribar al 20% i després del 2012 l’atur ha
anat disminuint paulatinament. O sigui, que al vostre fill li costarà el mateix trobar feina tant si viu a Martorell com si viu a Igualada.

Les dades estadístiques indiquen que trobar feina a Manresa i a Vilafranca del Penedès costa exactament el mateix. Independentment de les hectàrees de sòl industrial de què disposen, ambdues ciutats tenen la mateixa quantitat d’atur i la mateixa evolució, amb una variació de fins a deu punts percentuals en resposta a la crisi immobiliària.

Però no tots els municipis tenen el mateix atur. Les estadístiques indiquen que en tots els anys a Santa Margarida de Montbui i a Vilanova del Camí hi ha hagut sistemàticament entre 5 i 8 punts percentuals més d’atur que a Igualada. Aquesta diferència no és deguda a la quantitat de superfície industrial disponible, ja que la
superfície disponible és la mateixa per a tota la conurbació. D’acord amb la lletania que recitem als fills que diu que s’ha d’estudiar per trobar feina, les estadístiques mostren 10 punts percentuals més d’igualadins amb estudis (de secundària o superiors) que de Montbuiencs o Vilanovins.

La relació formació-feina la comprovo en pobles de Catalunya amb índexs extrems. La formació a Canovelles (al costat de Granollers) és baixa com la de Vilanova del camí i l’atur és també molt elevat. En canvi, la formació a Corbera de Llobregat (més enllà de Martorell) és deu punts percentuals superior a Igualada i l’atur sempre per sota (entre 5 i 7 punts percentuals). Curiosament, Corbera té només un metre quadrat de polígon per
habitant, la qual cosa evidencia que amb formació es pot accedir al mercat laboral encara que no tinguis polígons a tocar.

A més de feina l’economia genera riquesa. Martorell té un PIB molt més alt que el d’Igualada (que no arriba a la mitjana de Catalunya) i si tinguéssiu un fill buscant un lloc per viure apreciaríeu la riquesa de Martorell. Per comprovar-ho busco la renda familiar disponible -ingressos de tots els membres de la unitat familiar menys impostos pagats, és a dir, la renda que les famílies poden destinar al consum o a l’estalvi- i trobo que al llarg de tots els anys, crisi inclosa, aquesta renda familiar sempre ha sigut més baixa a Martorell que a Igualada (uns 500€). No només això, sinó que els dos indicadors de risc de pobresa que proporciona Idescat (a saber: ajuda alimentària i expedients informatius i de risc d’infants iniciats durant l’any) són majoritàriament pitjors per a Martorell.

Les estadístiques mostren que el PIB de les comarques no correlaciona amb la seva renda familiar disponible. Per exemple, la Segarra té el PIB més baix, l’Alt Camp té un PIB similar i la Conca de Barberà té el PIB més alt que l’Anoia. En canvi, l’Anoia té una renda familiar disponible més baixa que totes elles. Si el benestar de la població, mesurat a través de la renda familiar disponible, no correlaciona amb el PIB, qui és beneficia de la riquesa creada? M’ho imagino… I és que una cosa és la riquesa que es genera (PIB) i una altra de ben diferent és la riquesa que arriba a les famílies (renda familiar disponible).

Aquestes dades obtingudes de l’Idescat i a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, permeten concloure que els llocs de treball es cobreixen amb treballadors amb la formació adequada i no amb treballadors que viuen al costat. A més, també indiquen que augmentar la superfície disponible no implica que l’atur a la Conca hagi de disminuir ni que el benestar de la població hagi d’incrementar. En aquest punt, em venen al cap les prop de 100 hectàrees industrials disponibles a la Conca que estan esperant emprenedors.

Sospito que per esquivar l’atur a la Conca cal augmentar la formació, i sospito també que les empreses que depenen de la inversió externa i l’economia global no aporten garantia ni protecció davant les crisis que fan augmentar l’atur.

Tornant a l’inici, qui defensa la idoneïtat de requalificar sòl fèrtil per atraure grans superfícies industrials a la Conca ho fa en base a prediccions (oportunitats associades a més superfície industrial) a les quals no trobo solidesa. Si considerem que els economistes hi són per fer diagnòstics però no per fer prediccions (com repeteix en Sala-i-Martín), fer penjar el model de territori d’una expectativa econòmica inversemblant, pel que he explicat, és per mi una gran temeritat.

En acabar aquest article m’adono que hagués pogut estalviar-vos totes aquestes elucubracions. Per valorar la idoneïtat d’un Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena que preveu nous macropolígons, l’entitat Per la Conca i d’altres entitats del territori com Unió de Pagesos fa dies que desgranen arguments que no són estrictament econòmics. És un problema de model obsolet, fet d’acord amb la manera de pensar del segle passat. Als seus escrits publicats i als que vindran us remeto. Us animo també a dir-hi la vostra en els mitjans de comunicació i/o en la pàgina web de participació ciutadana que la Generalitat ha habilitat (tot i sabent que només volen recollir aportacions relatives a com implantar macropolígons). Que no sigui dit que no ha sigut dit.