A l’escola A comença un altre dia.

Són les 9 en punt, classe de “mates”. 

Silenci. Comença la lliçó.

El mestre reparteix fulls amb operacions bàsiques. Hi ha sumes de tres pisos. L’alumne haurà de resoldre dues fileres amb quatre operacions a cadascuna. També hi ha restes portant-ne. Dues rengles amb quatre operacions a cadascuna d’elles. El darrer exercici són multiplicacions. Operem desenes de miler per desenes.

Es dóna molta importància a l’adquisició del càlcul i sobretot a l’agilitat en respondre.

I evidentment, això només s’aconsegueix amb la pràctica repetitiva.

– Ja estic. Diu en Bernat.

– Molt bé, Bernat. Pots fer aquest altre full, que queda una estona per acabar la classe.

Sona el timbre. Canvi de classe puntual. Toca educació física.

Qui no ha acabat la feina, ho pren de deures per fer a casa.

La mestra ja els espera a la sala.

Hi ha muntat un circuit on s’hi troben disposats cercles, matalassos “colxonetes”, unes xanques, espatlleres i altres elements.

– Senyu, em fa molt mal la cama. Ahir vaig caure. No puc fer aquests exercicis.

– Doncs seu aquí i fes un dibuix.

Comença la sessió. Tots els infants estan disposats en filera, un darrera l’altre. La mestra ensenya com han de passar pels cercles. Ells hauran de repetir-ho amb exactitud. Després hi ha unes safates amb farina i llegums: exercici de psicomotricitat fina. Hauran de traspassar els cigrons d’una safata a l’altra sense tocar la farina.

Els següents exercicis són una mica més difícils: En el primer s’ha de pujar per una escala inclinada fins agafar-se a la barra de fusta superior i tirar-se al matalàs; després hi ha xanques per caminar-hi enlairat fent equilibris i el darrer consisteix en fer ballar un cercle gros a la cintura.

……

A l’escola B comença un nou dia.

Són les 9 i els nens i nenes van arribant a l’escola. Parlen entre ells, s’expliquen el que van fer ahir i es disposen a començar la jornada. Se sent un fil de música de fons.

A la sala hi ha diferents propostes: Al racó de lectura hi ha llibres i revistes en català, castellà, anglès i romanès (a l’escola hi ha alumnes provinents d’aquest país).

Al costat, fulls de paper amb mandales impresos, colors i retoladors per pintar-los. A continuació, una taula amb papers de diferents colors i gruixos, purpurines, pintures i pinzells, coles i tisores; al fons de la sala hi ha dues escales de tisora de fusta amb un tauló a dalt de tot que les uneix, un matalàs a sota, cercles i pilotes; seguint l’altra paret de la sala hi ha unes safates, cadascuna d’elles conté serradures, marro de cafè, sorra fina o confeti; també embuts, tubs, culleres, corrons, diferents recipients i una balança. I al bell mig de la sala unes caixes de plàstic amb moltes peces grans de fusta amb formes geomètriques al seu interior.

La mestra ha disposat l’espai, observa els alumnes i els acompanya en el seu aprenentatge. Els nens lliurement escullen el racó on volen anar i hi estan l’estona que desitgen. Actuen en funció del seu interès. No hi ha pressa ni ànsia; saben que disposen d’estona i demà tindran una nova oportunitat.

Celestine Freinet (1964): Les invariants pedagògiques

Invariant núm. 21

“A l’infant no li agrada la feina de ramat a la qual l’individu s’ha d’ajupir com un robot. Li agrada la feina individual o el treball d’equip dins una comunitat cooperativa.

És la condemna definitiva de les pràctiques escolàstiques en què tots els infants fan alhora la mateixa cosa. Debades classificarem els alumnes per divisions o per cursos, que mai no tindran les mateixes necessitats ni les mateixes aptituds, i és profundament irracional de voler-los fer avançar tots al mateix pas. Els uns es cansen perquè van a poc a poc, essent que voldrien i podrien fer més via. Els altres perden el coratge, no poden seguir. Una petita minoria aprofita el treball disposat d’aquesta manera.

Hem cercat i trobat la possibilitat de permetre als infants de treballar al propi ritme, dins una comunitat viva.

Cal reconsiderar fins i tot la noció de treball d’equip i de treball cooperatiu. Treballar en equip o cooperativament no significa necessàriament que cada membre faci la mateixa cosa. Al contrari, l’individu ha de ser al màxim la seva personalitat, al servei d’una comunitat, però.

Aquesta nova forma de treball és, pedagògicament i humanament parlant, de la major importància.”

#VotaréPerTu   El 9 N votaré per tu, Ministre Wert, perquè l’escola catalana retrocedeixi cinquanta anys i les pràctiques de Freinet i d’altres pedagogs esdevinguin vigents i habituals a les escoles; en contra de la nova llei que ens imposes, que anul·la les possibilitats d’avançar a qualsevol infant.