Josep Castelltort Panadés
Biòleg especialista en Ecological Engineering. Empresari
L’economia circular és una prioritat de la UE pels propers anys , hi dedica recursos econòmics i s’emetran normes de compliment obligatori.
Es diu circular perquè es tracta que els materials, un cop esgotada la vida útil del producte, aparell o estri que es tracti, tornin a entrar al cicle econòmic com a matèria primera. La gestió en cicles dels materials és una exigència del planeta. Europa té escassetat de matèries primeres, les ha d’importar, i també disposa de poc espai per fer-hi abocadors. Però, a més, ja fa molts anys que se sap que al planeta, o ens hi adaptem o desapareixem, nosaltres, no el planeta.
El pensament immediat d’una indústria és: “jo faig tantes tones d’aquests residus, a veure si hi haurà algú que vulgui aprofitar aquests materials”. Com que la gestió dels residus és costosa, tota indústria amb una certa capacitat operativa, ha buscat la sortida dels seus residus.
Aquest és el punt de partida. Difícilment descobrirem ara que el nostre veí es quedaria els nostres residus.
El pas que cal fer en l’Economia Circular ha d’anar més enllà. Reaprofitar els materials residuals exigirà:
1) Fer uns treballs d’avaluació global de quantitats generades, segurament no només en una indústria, sinó en el sector dintre d’un àmbit territorial
2) Fer un treball de recerca d’alternatives, ampliant el que el sector ja coneix
3) Projectar experiències pilot d’aprofitament total o parcial
4) Avaluar correctament la viabilitat econòmica i ambiental del tractament nou projectat.
Al nostre entendre, per tirar endavant un projecte d’Economia Circular, cal un treball que s’allargarà entre 1 i 3 anys, que ha d’implicar els actors socials següents:
– La indústria: aportarà els materials, els coneixement dels processos de producció, les característiques dels residus – matèries primeres generats i, eventualment, la possibilitat de modificar el procés per obtenir un residu parcialment diferent, que faciliti el seu reaprofitament.
– Les associacions industrials: tant dels generadors de residus com dels eventuals interessats en l’aprofitament.
– Les Universitats i centres de recerca per fer els assajos, anàlisis i avaluacions necessaris.
– L’Administració: aportarà els recursos, vetllarà pel seu correcte aprofitament i controlarà que s’ajustin a les directrius dels programes de suport.
– Les empreses de serveis: riques en coneixements del món dels residus, interessades en aquests processos, actuaran per pròpia iniciativa o en suport d’una indústria o d’un sector.
És una mica complicat oi? L’economia actual ja no és individualisme, és col·laboració. Cal acords i que cada una de les parts hi aporti el que estigui al seu abast. Com sempre, qui ho sàpiga fer primer, guanya.
