L’Anoia era una terra d’espardenyers, traginers i barreters. Són alguns dels oficis tradicionals que més destacaven a la comarca a finals del segle XVIII i XIX. Jordi Nadal i Feliu, un historiador i professor d’institut a Pineda de Mar, porta molts anys furgant als arxius de la zona informació de la vida quotidiana d’aquella època.

Habituat a fer col·laboracions a nivell local i investigacions per propi interès, Nadal treballa sobretot amb arxius de la zona de l’Alta Anoia (Calaf, Prats de Rei, Copons…) i fa un parell de setmanes va presentar algunes conclusions sobre les seves troballes a l’Aula Extensió Universitària per a la Gent Gran (AUGA) a Igualada.

De les dades que ha recopilat d’entre finals del segle XVIII i primera meitat del XIX destaca, per exemple, que Igualada tenia un nombre molt alt de fabricants, 54, en un moment, 1787 (any en que es va fer el Cens de Floridablanca), on no era gens habitual. Hi destacava sobretot la fàbrica del ram tèxtil i les fibres.

Però també hi havia oficis curiosos per la seva importància a la comarca i més atribuïbles al treball artesanal. Era el cas, per exemple, dels espardenyers, ofici molt habitual en aquell temps en poblacions com Calaf i Igualada. De fet, la localitat de l’Alta Anoia era tota una ‘potència’ en la fabricació d’aquest calçat, ja que cada any es produïen uns 70.000 parells d’espardenyes. Per la seva banda, a Igualada també destacava el treball dels barreters, amb una producció anual de barrets de 54.000 unitats i una fama ben extensa per tot el país.

Altres oficis, com el de la fabricació d’aiguardent i el dels traginers, van ajudar a fomentar el comerç de la comarca amb la resta d’Espanya i fins i tot a Amèrica. Nadal destaca el cas de la localitat de Copons. El gran nombre de traginers que hi havia en aquest poble ja va quedar documentat en el Diario de los viajes hechos en Cataluña que va escriure Francisco Zamora el 1788. Allà explica que Copons era una localitat amb molta població femenina i on no es veien homes, perquè estaven de viatge treballant com a traginers. “Sovint eren petits pagesos que feien el transport en èpoques on no tenien molta feina”, apunta l’historiador. Amb el pas dels anys, van anar sorgint des de Copons i altres municipis de la zona de l’Alta Anoia companyies de comerç que van treballar per tot l’estat espanyol i Amèrica.

Però més enllà de l’èxit comercial d’aquestes companyies, la majoria d’aquests oficis els realitzava gent que sovint treballava als baixos de casa seva. Gent que transmetia els seus coneixements a la següent generació perquè continués amb la seva feina fins que es van topar amb la Revolució Industrial. “Molts d’aquests artesans, superats pels processos industrials i pels nous materials com el plàstic, no troben relleu generacional”, apunta Nadal, que també veu com es produeix un altre fenomen: “molts menestrals continuen fabricant, però a la vegada vénen producte forani. Desapareix l’ofici i passa a ser comerç”.  Tot i que després de la Guerra Civil es va produir un repunt d’alguns d’aquests oficis tradicionals a causa de l’autarquia, un cop recuperada l’economia del país es va continuar amb la seva desaparició. La conseqüència d’aquest fet, per Nadal, és clara: “cada cop que un artesà plega, no és només un ofici que es perd, és tota una cultura que es perd”.