Preciós, preciossím i alhora trist, tristíssim capvespre del 5 de gener del 2022 a Igualada.
Per un cantó, la meravella de la caravana dels somnis que torna a recórrer els carrers i la quitxalla la mira com sempre amb ulls extasiats. La màgia que fem entre tots en aquesta petita ciutat és viva també sota les mascaretes. Una alegria.
Per l’altre, el regueró imparable de gent que en veu baixa diuen d’una persona a l’altre, enmig de la gernació del Passeig, de la Soledat i de les Rambles, “ja ho saps?… l’Antoni Dalmau ha mort…”. Sembla imposible. L’Antoni, l’Antoni Dalmau, l’Antoni Dalmau i Ribalta és mort i la ciutat que tan estimava no se’n sap avenir. Una tristesa.
Si no fós el 5 de gener, just en aquesta hora del capvespre, molta gent ploraria cor endins o de manera visible, conscient de la pèrdua que la seva mort significa. Home de cultura, intelectual àvid de recerca de la veritat històrica, activista en temps difícils, professor, conferenciant amb el do de la paraula, polític de consens, escriptor, essecialment escriptor… Llarga llista si la volguéssim exhaurir en aquestes ratlles difícils escrites amb tristor per un home que deixa petjada a la ciutat, un home de país, també. La seva obra -cívica, política, cultural- va més enllà d’una enumeració d’urgència.
Cadascú té els seus records i potser no és ara l’hora de repassar-los, perquè el moment es de sotragada íntima i col.lectiva. No es fàcil per a aquelles persones que hem tingut la sort de conèixe-lo d’aprop durant llargs, llarguíssims anys de la vida, païr aquest mort sobtada, i escoltar com es repeteix la seva mort com notícia dolorosa enmig de la gentada i barrejada amb joia que exultava a la ciutat.
Però els records son tossuts i ens acompanyaran sempre. Les llàgrimes no poden esborrrar mai els moments entranyables que s’han teixit al llarg d’una vida, practicament des de la infància en aquelles tardes de diumenge de catecisme a l’església de Santa Maria -1956, 1957 potser…-, fins a l’última trobada casual el primer dilluns d’aquest gener a la plaça de Cal Font. Tants anys de coincidència en l’amistat i en tantes complicitats -com a ell, sovint, li agradava dir-, van enfortir el lligam d’amistat que venia ja de les famílies. Per això, potser, el sentiment pot apropar tant i fer-ho tot més profund i els records es converteixen en un llegat inesborrable.
L’Antoni, l’Antoni Dalmau, amic estimat i admirat, deixa la ciutat més òrfena de cultura i de saber, d’inquietuds també. I de molts projectes a mig fer, segur, perque en aixó era incansable. No parava. Sempre amb una cordialitat i un somriure que sovint enganxava en qualsevol lloc que el trobessis. L’última vegada, el dia 3 de gener, a la plaça de Cal Font, acompanyat de la Montserrat i dels seus néts que el tibaven perque la conversa s’allargava i els menuts volien moure’s. L’Antoni va dir-nos: ”continuarem un altre dia, que tu i jo, no acabariem mai…”. Paraules acompanyades com sempre de la seva bonhomia. Érem a la vora d’un migdia que no semblava d’hivern. I no sabíem -ningú ho sabia- que seríen les últimes paraules que sentiríem dels seus llavis.
L’acte del comiat a basílica de Santa Maria, tan lligada a la seva obra amb l’Oratori “Mil anys” i a les seves arrels, ha fet l’església gran, petita, tot i les circumstàncies de la pandèmia. Ha estat la constatació de que era -ja diem era!- una persona molt estimada.
Un silenci emotiu ha presidit l’entrada del fèretre a l’església, cobert amb la senyera i amb un ram de roses vermelles. La cerimònia religiosa, s’ha emplenat de silencis, de pregàries i d’un fragment de seu Oratori. La presència multitudinària de tant gent era també la manera d’una ciutat de donar-li l’adéu i les gràcies.
Des d’ara, reposa en pau, l’Antoni Dalmau a la vora de xipresos en la quietud del Cementiri Vell de la ciutat que ha estimat sempre. El nínxol 618 és ja lloc de record i de respecte. La seva obra i la seva petjada perdurarà. És l’alegria que ens deixa en la tristesa del seu adéu.
Carles Ma. Balsells
