Voldria fer una reflexió al voltant d’algun escrit arribat a les meves mans, per meditar què volem ser, què volem fer de la nostra vida. Actualment ni ha qui ja els està bé el món tal com funciona, altres que ho volen canviar tot. Estem preparats per fer el gran canvi? Un canvi en positiu, que penso hauria de ser ni cap un extrem ni cap un altre, cercar un entremig que ens porti l’equilibri, tant en l’aspecte material com en l’espiritual. Per això a continuació el petit resum d’un savi pensador que parla de “El poder creador del pensament” el problema surt quan aquest pensament està dominat pel nostre Ego, llavors és quan anem malament. Tots aquells que volen, o voldríem, canviar el Món (al menys millorar-lo) hauríem de començar per nosaltres mateixos i no ho fem, només diem que són els altres que han de canviar…. Gran error que ens deixa igual o pitjor. Hem de pensar i analitzar interiorment….El savi diu…..
“El pensament tradicional de las religions ha definit històricament una “creació” en què el camí i el destí estava “ja creat” por una figura divina o Intel•ligència Superior, en la que podíem sintonitzar o no, d’acord amb el lliure albir de l’home. En aquest sentit es diu que: Atzar és el nom que es dóna a una llei física o còsmica, encara desconeguda.
“En realitat aquesta definició del incert era una forma de pensament que lliurava l’home de la tensió auto-creativa i en certa manera que era responsable del seu destí. Els avanços de la Física Quàntica han tret l’home del seu paper de simple espectador de la realitat, y l’han convertit en “partícip” de la conformitat d’aquesta realitat. Una espècie de co-creador que tal vegada correspon a una fase més madura que la de simples “fills” amb el destí ja reservat a cadascú. I aquest gran pas a la majoria d’edat, es produeix quan el l’esser humà comença a prendre consciència i comença un lent descondicionament de la seva ment, ja sigui per anàlisi, indagació i reconeixement dels seus estats mentals, ho bé per la progressiva purificació i positivació de la seva naturalesa mental. A mesura que la consciència va alliberant la ment de l’home, de la seva esclavitud, de las inèrcies de la por, es va tornant paulatinament més lliure d’optar por noves possibilitats en que ja és capaç de crear y contemplar. Al menys aquesta sensació d’elecció la té en el més íntim de la seva consciència. Es pot dir així: qui se la juga és sempre la seva ment. Se la juga… ¿en quin món? ¿en el més enllà?”
“Doncs no precisament. Se la juga aquí. En aquests temps, l’ infern i el cel ja han “descendit” a la vida quotidiana, i allò que sí realment ens juguem com ha resultat de les nostres decisions, és la qualitat de la vida de cada dia, fent o ben harmoniosa i plenament rica d’experiències d’aprenentatge, ó bé portant-la como una carga de difícil i penós recorregut. I hagué un brillant pensador que va afirmar que la vida era una travessia que tots fèiem en un gran vaixell amb un mateix rumb, fixa, cap un mateix destí, però es dona la circumstància que durant la travessia, els passatgers del vaixell podien elegir viure en el seu interior, tal y como ells volguessin. Podien optar per anar en la classe que decidissin, luxe, primera, segona, tercera… podien triar viatjar amb ordre o desordre, lúcids o drogats, sols o acompanyats, en definitiva com ells decidissin, d’acord amb paràmetres de motivació, educació y possibilitats de auto elecció.”
“Bé, vol dir això que estem salvats? que hi ha un nivell molt ampli com el Gran Oceà en el que no ens perdrem? Per què el nostre destí és arribar al mateix port? Encara que durant la travessia, optem por viure la diversitat de nivells amb una possibilitat, la més ampla que puguem imaginar… Observo que aquesta metàfora, lliga força amb el destí com per a decidir lliurament.” i jo opino…
En la vida hi ha diferents etapes com, la de l’ infància i l’adolescència; que és veure, sentir, estimar, aprendre, conèixer… La joventut ja és una fase que pot ser positiva o no, depenent dels pares, i educadors, s’entra en una ampliació de coneixements i sentiments, on ja es forma el caràcter i la voluntat envers unes idees, i una manera de ser, segons cada un i d’una manera molt personal, doncs cada ésser humà és únic. Si l’educació ha estat positiva, creativa, motivadora, quan arribarà a adult, pot aportar noves formes de fer, emotives, innovadores… És l’edat en que, cada un en el lloc que aquest “destí” li ha dissenyat, amb el seu lliure albir, podrà quedar-se amb les antigues fórmules, o avançar i crear formant part d’una societat justa, equilibrada, amb harmonia amb la natura. Ara si per contra actua igual que les antigues generacions, pels mateixos paràmetres i/o simplement vol canviar els que gestionen la societat, per posar-se ell i aprofitar-se’n, llavors no haurà après res de res i seguirem escoltant paraules buides i tendencioses per tenir ell el poder i la seva gestió, enfront d’una immensa majoria que confiaven en ell…. Recordem el principi que afirma:
-Qui sembra un pensament cull una acció. – Qui sembra una acció recull un hàbit.
-Qui sembra un hàbit cull un caràcter. – Qui sembra un caràcter recull un destí.
Si volem canviar el Món envers un destí millor, realment no tenim molt per canviar, només hem de començar la transformació dels nostres pensaments. Però depenent de l’educació, els nostres pensaments ens poden portar cap un Món meravellós igual per tothom i per poder viure i deixar viure, o a l’inrevés…. Cadascú de nosaltres té la possibilitat de decidir-ho, i actualment és molt important tenir pensaments, però positius.
