Llegia ara fa uns dies que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el seu equip de govern retiraran 232 plaques franquistes en habitatges de Nou Barris. Abans, però, l’Ajuntament de Barcelona enviarà una carta a les comunitats de propietaris afectades per comunicar-los la seva intenció de retirar les plaques i de refer després la part de façana que pugui quedar malmesa. Totes les despeses aniran a càrrec de l’administració. Si no hi ha cap resposta es procedirà a la retirada.

El problema de les plaques franquistes no és només un problema de la ciutat de Barcelona, sinó un problema que afecta a molts altres municipis, com per exemple a Igualada. Encara hi haurà qui pensa que les plaques i qualsevol representació del franquisme formen part de la cultura i la història del nostre país, i ho són però han d’estar al museu per un senzilla raó: la via pública ha de crear llaços al present i al futur però no pot homenatjar ni recordar passats que estan condemnats. Si la ciutat de Barcelona ha començat a treure plaques franquistes és perquè es pot i perquè l’Ajuntament té aquesta competència i aquesta obligació moral i legal. Fem una mica de repàs.

El 17 de març de 2006 la Comissió Permanent de l’Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa  va recomanar al Consell de Ministres del Consell d’Europa adoptar una declaració oficial de condemna internacional del règim franquista i declarar el 18 de juliol de 2006 com a dia oficial de condemna del mateix. Un any més tard, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va redactar la famosa llei de memòria històrica (llei 52/2007, del 26 de desembre) amb els objectius de «reconèixer i ampliar drets a favor dels qui van patir persecució o violència» i «fomentar els valors i principis democràtics». Si llegim aquesta llei, veurem que les Administracions públiques, i per tant els Ajuntaments, tenen competències i obligacions a realitzar. Així, l’article 11 de la llei estableix la col·laboració de les administracions públiques amb els particulars per a la localització i identificació de víctimes. Per altra banda, les administracions públiques han de facilitar als descendents directes de les víctimes que ho sol·licitin les activitats d´indagació, localització i identificació de les persones desaparegudes violentament durant la Guerra Civil o la repressió política posterior i el parador de les quals s´ignori.

L’article 12 procura mesures per a la identificació i localització de víctimes. D’aquesta manera, les administracions públiques han d’elaborar i posar a disposició de tots els interessats, dins del seu àmbit territorial respectiu, mapes on constin els terrenys en què es localitzin les restes de les persones a què es refereix l´article 11, incloent tota la informació complementària disponible. Si aquests dos articles els traslladem als municipis de l’Anoia, podem fer referència als centenars d‘anoiencs enterrats en fosses comunes a la comarca. N’hi ha als cementiris d’Igualada, Calaf, Castellfollit de Riubregós i Prats de Rei (com senyala Pere Guixà a partir de les fitxes que es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada i podem llegir a l’article de Queralt Solé i Barjau “Les fosses comunes de la Guerra Civil a l’Anoia”). També hi ha fosses al paratge de “La reductora” d’Òdena, tot i que en una excavació de l’any 2004 no es va acabar trobant cap resta. A la muntanya de la Fembra Morta de Castellolí, al voltant d’una pedra que marca el límit entre els termes del Bruc, Piera i Castellolí, hi ha una fossa. També se’n situen a Can Soteras (Castellolí) i Can Maçana (El Bruc).

La llei no oblida els símbols del franquisme i a l’article 15 pretén que les administracions públiques prenguin les mesures oportunes per a la retirada d´escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d´exaltació, personal o col·lectiva, de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre aquestes mesures les administracions públiques poden retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuïn segons les directrius d’aquest article. A Igualada encara hi ha 23 plaques de “El Instituto Nacional de la Vivienda” i de “La Obra Sindical del Hogar“, institucions franquistes, totes elles amb símbols i gravats del règim. Així mateix, continua havent-hi una placa situada al carrer Nou (núm. 55) de pedra en què s’hi pot llegir el següent: “Sor Rita Mercader y Mussons. Nació en esta casa el día 11 de diciembre de 1847 y murió en Madrid el día 2 de julio de 1908. Declarada oficialmente hija ilustre de Igualada por sus relevantes méritos, su Patria, agradecida le dedica este recuerdo. 24 de agosto de 1914. Lápida repuesta por la Comisión Gestora Municipal del año 1939, por haber destruido la anterior, en 1936, los elementos rojos”.

Tot i que la llei va ser aprovada al desembre del 2007 i que les JERC d’Igualada varen demanar a l’Ajuntament d’Igualada que retires les 24 plaques franquistes que hi ha a la ciutat a través d’una petició per escrit, l’Ajuntament d’Igualada n’ha fet cas omís: les plaques continuen al seu lloc i les víctimes a la fossa comuna. Llegia en un article d’aquest any que l’Ajuntament d’Igualada estudia homenatjar els seus ciutadans víctimes del nazisme amb la col·locació d’unes llambordes personalitzades en algun lloc emblemàtic de la ciutat. Sense cap mena de dubte és important recordar les víctimes del nazisme, però és imprescindible fer via també en els vestigis del franquisme que encara avui perduren a la ciutat d’Igualada.
Moltes vegades hem sentit a parlar del  think globally, act locally (pensar globalment, actuar localment), sent aquesta frase el lema de la Marca Igualada. Fora bo, senyors i senyores de l’Ajuntament, que també l’apliquessin al problema del franquisme que perdura als nostres carrers: facin cas de la condemna de la Comissió Permanent de l’Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa i de la llei de Memòria Històrica i enviïn totes les restes franquistes de la vida urbana al museu.