L’altre dia vaig tenir ocasió de llegir un dels capítols del llibre Sapiens: Una breu història de la humanitat. El seu autor, Yuval Noah Harari, ens teletransporta en el temps per d’oferir-nos algunes de les respostes més recòndites sobre l’origen de l’ésser humà. Aquest viatge intrèpid pels temps ens permet fer-nos més preguntes sobre aquest assumpte com a investigadors i autodidactes en la matèria. I això és, precisament, el que fa més apassionants les disciplines de l’arqueologia i de la història.
A partir de les evidències i de les recerques realitzades durant anys, els debats acadèmics que encara continuen avui oberts i poden generar discussions més enfervorides davant noves troballes, l’autor és agosarat en plantejar diferents escenaris que poguessin haver-se donat en la història de la humanitat de ser certes al cent per cent les teories de l’entrecreuament i de la substitució. Ambdues, si bé semblen tenir la seva lògica, han despertat també contradiccions. Per això, avui dia, encara es desconeix amb certesa si bé l’Homo sapiens, espècie batejada així (a contracor) en honor a la seva saviesa, va tenir entrecreuaments amb els neandertals o amb els denisovans, deixant així escletxes d’ADN de totes dues espècies en el genoma del sapiens actual, o si bé l’Homo sapiens es va imposar davant qualsevol altra espècie humana existent, perpetrant així la primera neteja ètnica de la història de la humanitat. Sigui com sigui, l’autor afirma que la família dels humans té un passat comú, evolució de la qual no és lineal. El gènere Homo, encara que és diferent en les seves diverses accepcions de conformitat amb les seves característiques fisiològiques, no difereix en quant a espècie única es refereix. Diguem que totes elles pertanyen al mateix bressol. Com apunta assertivament l’autor a les pàgines del present capítol en fer l’analogia dels humans amb el món animal, observem com la classificació del gat, del guepard, del jaguar, del tigre o del lleó dins de la categoria pantheras no impedeix que totes aquestes espècies siguin de la mateixa família, amb independència dels seus trets, la seva dieta, el seu hàbitat, entre altres factors. El mateix va succeir amb el gènere humà, sense saber encara si realment tots al món som sapiens purs.
En qualsevol cas, l’Homo sapiens ha fet valer la seva intel·ligència amb el decurs del temps. Encara que faci mil·lennis que va poder fer-se valer en la sabana al estar dotat d’aquest (poder?) que el situava en l’escalafó superior del regne animal, va trigar anys en explotar-la (en bona part, aquest esclat d’intel·ligència es va veure reforçat amb l’arribada del foc). En aquest sentit, l’autor argüeix que el sapiens s’ha semblat més al dictador d’una república bananera que al depredador majestuós que ha dominat la sabana i li ha portat a un nivell de confiança enorme en si mateix. És per això que els humans, desvalguts durant anys a la sabana per la seva clara inferioritat en el cos a cos amb els depredadors, han fundat la seva raó de ser sobre la por, cosa que ens fa més astuts i previnguts, però que al seu torn fa molt més perillosa i temible, fins i tot més que els propis depredadors, la condició humana sobre la faç de la terra.
En conclusió, les explicacions que li donem a absolutament tot allò relatiu a l’economia, la cultura, la política, la societat, la religió, la identitat, la nació, etcètera, tenen a veure amb la naturalesa i evolució de l’Homo sapiens. Això podria ser ben diferent si realment en el món no sols existís l’Homo sapiens i es pogués parlar d’altres espècies germanes que trencarien amb tots els esquemes que avui creiem com a doctrines de fe. La ciència, i la saviesa humana per a saber interpretar el seu propi passat, seran el peatge necessari per a descobrir-nos a nosaltres mateixos.
Javier Recio i Rodríguez
Politòleg i estudiant d’Arqueologia i Història (UB)
