Núria León Mercader (APLEC)
El Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València va publicar fa poc Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme, un recull d’articles que esdevé una excel·lent contribució als diferents usos de la ironia en els dos grans moviments que, a inici del segle XX, aportaren la modernització de les nostres lletres. El volum inclou onze estudis sobre autors com Joan Maragall, Josep Carner, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Guerau de Liost, Eugeni d’Ors, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol.
De Maragall, ens en parlen Francesco Ardolino i Mònica Güell. Mentre que Ardolino tracta aquells casos maragallians en què la ironia pot passar fàcilment desapercebuda ―com, per exemple, a les poesies protagonitzades per infants o a les que malden per fer emergir una repressió de signe polític―, Güell fa un resseguiment de les notes iròniques que es poden detectar en cinc cartes dels primers anys de la correspondència amb Antoni Roura i en tres articles periodístics.
Quant al «príncep dels poetes», és tractat per Ferran Carbó i Eberhard Geisler. Si l’estudi de Carbó se centra en les protagonistes femenines del volum Auques i ventalls i, doncs, com la dona esdevé una font constant per a la construcció estètica de la mirada irònica sobre la realitat quotidiana, el treball de Geisler apunta com la ironia carneriana és paradigmàtica del caràcter català clàssic, o sigui, el noucentista. Així, les mostres de Carner analitzades per Geisler impliquen un retorn a la unitat, l’ordre i l’harmonia ―consignes orsianes―.
Mentre que l’article de Brad Epps aboca una mica de llum a les fronteres difuses entre la ironia, la sinceritat i l’autoconsciència en les obres de Bertrana, el de Carme Gregori se centra en Víctor Català, una autora que exemplifica clarament aquell tipus d’ironia que no apareix vinculat a la rialla còmica, sinó que s’inscriu en un món de tonalitats tràgiques i de fatalisme. Al seu torn, l’estudi de Jordi Malé ens mostra com, a les Sàtires, Guerau de Liost observa aquells homes que es pensen que són el centre de l’univers, i se’n riu pietosament, amb una crítica que no arriba mai a l’acarnissament.
Altrament, el treball de Patrizio Rigobon intenta escatir la ironia de Xènius, que es mou entre l’espai literari i el món filosòfic, i que es focalitza, sobretot, a Oceanografia del tedi. Després que Ramon X. Rosselló ens forneixi un detallat estudi sobre les diferents ironies de situació que fa servir Àngel Guimerà a Terra baixa, el volum en qüestió es clou amb dos articles que tracten els mecanismes irònics més emprats per Santiago Rusiñol: un de Vicent Simbor en relació amb L’auca del senyor Esteve, i un de Magí Sunyer sobre El poble gris i El català de la Manxa.
Finalment, us recomanem completar aquesta lectura amb el monogràfic La ironia en la literatura catalana de preguerra (Caplletra, núm. 60) i les actes del Congrés Internacional «La ironia en les literatures occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939» (València, març de 2016), encara en premsa.
