Quan enfiles la nova sortida de la ja no tan nova ronda sud, dirigint-te, suaument i reposada, vers la riba de l’Anoia, riu submís, tranquil i espès… mentre hom es gronxa en les suaus corbes d’asfalt negre, peraltat i amb la clenxa ben marcada, vers la insigne vila d’Igualada i, després d’un gir ben marcat a la dreta, s’endinsa fermament en el pont d’imitació de Calatrava… Una idea omple la imaginació del calesser mecanitzat, sol o acompanyat: però quina és aquesta merda de ciutat?!? On coi sóc? On he arribat?
Perquè el primer que veu el viatger és la façana de la ciutat. Una façana abandonada, que cau a trossos i que fa ganes de girar cua a la rotonda que hi ha sortint del pont, i ni tan sols abaixar les finestres fins a arribar a Valls, on s’acaba la carretera. És una façana que fa honor al nom del barri, el rec. «Aigua va!» Que deien abans. Com tot continuï igual, els runners que encara circulen per la vorera edificada ho hauran de fer amb casc, no fos cas que els caigui un tros de totxana a la closca. Avui, en comptes d’abocar-hi aigües residuals de les blanqueries, les mateixes fàbriques s’aboquen elles mateixes al rec. Deu ser cosa de l’autogestió.
De totes les entrades a la capital de la comarca, aquesta s’emporta la palma, el palmó, el palmito i l’englantina d’or a la promoció de la ciutat, que ja és dir. Promoció en tant a les coses que no cal posar a l’entrada d’enlloc. Perquè allà on a qualsevol llogaret inversemblant —com a Alqueries del Niño Perdido, a la Plana Alta— hi trobem un cartell bonic, més o menys acolorit o una estàtua d’algú o a quelcom indígena i il·lustre, a casa nostra hi tenim edificis gairebé en ruïna, dos polígons que ensenyen als pelegrins a Santiago el que els espera a Logronyo i a Burgos, una recta en pujada amb l’asfalt en vaga de braços caiguts, i gairebé totes en pujada.
Fa ben bé l’efecte com si, en el millor dels casos, es posessin les coses difícils al qui arriba. En el pitjor, sembla que s’intenti que no pugui entrar! Si no és per cansament físic —la majoria són pujades llargues–, per cansament retinal de veure zones d’indústria, actual o pretèrita i en desús. I no em malinterpretin els industriosos, que a casa estem molt a favor de tot allò que faci oloreta modernista –bé, el tema dels efluvis de les blanqueries i la manca d’higiene personal de l’època, tampoc tant, no ens passéssim–, però ja m’enteneu.
La més amable, potser, és la rotonda del pont nou de Montbui i l’avinguda d’Àngel Guimerà. Potser per això és el lloc que van escollir els rotaris per posar-hi la seva placa. L’avinguda de Montserrat està ben florida, però torna a ser costa amunt. I anar sempre en pujada cansa i fa malbé els embragatges. I pel camí de les Guixeres entres avall que fa baixada i, potser depenent del moment del dia, es té una bona vista de la ciutat amb el sol amagant-se darrere la Tossa.
L’orografia és la que és, però es pot adequar l’entorn urbà. De fet, la política municipal va d’això, de gestionar l’espai i l’entorn urbans per millorar la vida dels qui hi viuen. L’entrada pel pont nou pot oferir una visió impressionant del passat industrial igualadí, però requereix una intervenció. Una ciutat que vulgui ser dinàmica no pot permetre’s tenir tal quantitat de terreny en desús, aprofitant-lo a mitges dos, tres o cinc cops l’any.
Dinamisme és moviment. El moviment, a vegades, comporta una mica de mareig. Però un cop t’hi acostumes ja no es nota. Amb el panorama visual passa exactament igual. Que quan ja s’ha vist mil vegades el mateix, cada dia, esdevé transparent i te n’oblides. No ho hauríem de fe. Per què amb la vista des del pont nou, i aprofitant la frase nostrada, caldria preguntar-se qui, estant bé del cap, voldria imitar aquesta Igualada?
Arnau Fuentes
