Durant els 3 mesos que han seguit a les eleccions del 27S, els rumors sobre possibles pactes entre Junts pel Sí i la CUP han sigut el tema diari de conversa. Al inici, fos perquè l’entesa entre les dues formacions polítiques era el semàfor verd per avançar cap a la República Catalana, fos perquè els qui havien votat a una o a l’altra formació desitjaven que arribés el tant esperat moment de tenir un parlament amb majoria independentista, cada vegada que s’anunciava que les negociacions no havien donat el tan esperat fruit, era un gerro d’aigua freda. Per acabar-ho d’adobar, els espanyolistes feien mofa i celebraven amb escreix cada no acord.
Ja al primer debat d’investidura aquell “torni vostè dijous” que Antoni Baños va dedicar sarcàsticament al llavors president en funcions, Artur Mas va ser interpretat per molts com a una premonició del que succeiria d’aleshores en endavant. Pot ser perquè aquesta invitació convidava a comparar les paraules del portaveu parlamentari de la CUP amb aquell article de Mariano José de Larra, “Vuelva usted mañana”, que es clou amb l’exclamació: “pero ¡ay de aquel mañana que no ha de llegar jamás!” Aquell pressentiment esdevingué una realitat i aquell demà que tants desitjaven no va arribar mai, si més no per a qui havia rebut aquesta consigna. Quan es van conèixer els resultats electorals, l’eufòria derivada del resultat de la suma 62 + 10 va fer que molts es deixessin arrossegar per a una onada d’optimisme, a la que auguraven sens dubte un final feliç. Encara era palès el record de les dues emocionants abraçades que, Artur Mas i David Fernàndez s’havien fet el 9N i en l’acte central de la celebració dels vint anys de VilaWeb. Tot i sabent que el benentès entre dos grups situats a polos oposats no seria un camí planer, tothom o la majoria hi veien una llum d’esperança. La llum es va anar consumint fins que es va apagar del tot. Tant es va tibar la corda que va acabar trencant-se. Va acabar ben demostrat que ni una encaixada de mans ni una abraçada, són sinònims de conèixer a l’altre. I això és el que els va passar a aquestes dues formacions. Només quan van haver de començar a treballar plegats, van ser conscients de l’abís que els separava i que per acostar-se calia molt més que compartir el mateix objectiu final.
Dels errors comesos per una part o per l’altra, penso que ja no val la pena de parlar-ne. Tot ha quedat enrere i tinc el ple convenciment de què les parts afectades han assimilat bé la lliçó. M’inclino a pensar que no ha estat un mal final, més aviat tot el contrari. No tinc cap mena de dubte que tot i havent sigut designat pel mandatari sortint, la presidència de Carles Puigdemont serà portadora d’aires de canvi i sobre tot de renovació. Una renovació que feia falta i que ha de servir per escombrar totes les traces, que pul·lulaven al voltant de l’anterior president. El millor de tot plegat, a part d’haver reeixit a un acord i haver pogut evitar unes noves eleccions, és el cop baix que aquest ajust ha significat per a tots els opositors a la desconnexió amb l’estat espanyol. Uns nous comicis els donaven l’oportunitat de posar novament en pràctica la demagògia enganyosa que ha estat utilitzant durant els darrers 3 anys. Ja somiaven en veure aterrar novament a Catalunya els líders dels partits espanyols i engegar un bombardeig de mentides, negacions a la identitat catalana, etc. Doncs ha sigut que no.
La negativa de Felip VI a rebre la presidenta del Parlament de Catalunya, a no voler ni trucar al nou President de la Generalitat, són dos clars exemples de l’escenari en què viurem a partir d’ara. El Sr. Rajoy i la Sra. Saenz de Santamaria ja han avisat que pel que fa al nou govern català s’ho miraran tot amb lupa i no en deixaran passar ni una. Auguro, llavors, una època de molta feina per als membres de l’advocacia de l’estat, els magistrats del tribunal constitucional… Tot fa preveure que hauran de fer hores extres.
@educrevi
