Ha mort als noranta anys, serenament, ha dit la metgesa, i acompanyat en aquesta hora d’aclucar el ulls placidament, si mai cap mort es, com es diu tantes vegades, plàcida.
El “Fermín”…
Família i treball. Treball i família. Hi ha vides senzilles que amaguen grandesa humana. De casa a la feina, de la feina a casa. I el bagatge sempre d’una infància difícil en temps de guerra amb el pare al front i ell amb set i vuit anys, ajudant a portar el pà a casa. Anys de misèria que mai s’abandonen en el feix de records de la vida.
Potser per aixó, el taller va ser la seva eina per tirar endavant. Potser per aixó, s’aixecava sempre a les cinc de la matinada i treballava, treballava tot el dia, fins ben entrat el vespre. Anys i anys, al mateix ritme incansable. El Fermí Valls i Soler, “el Fermin” com era conegut, va fer del seu taller un referent a l’Anoia per la seva habilitat i llestesa professional reconeguda. Enginyós, trobava solucions gairebé sempre.
Treballador i bona persona.
I els diumenges, la família, la caseta a Collbató i a la tarda fútbol al Xipreret i una estona de televisió al vespre Vida senzilla perque ell era discret i senzill també. Plena de sacrifici com tantes i tantes vides de la seva generació.
Un cami llarg de noranta anys que s’ha anat apagant de mica en mica. Estimat i acompanyat sempre. Un adéu amb la familia a la vora. Darrerament ja no es valia per sí mateix i aixó el neguitejava perquè era una persona d’ajudar més que no pas de ser ajudada.
Però la llei de la vida te les seves hores implacables. L’hora del comiat n’és sempre una de trista, encara que un filòsof de l’antigüetat deixés dit amb raó que “més que plorar l’absència, cal alegrar-se pels anys que hem pogut estar junts”.
Fermí Valls i Soler, el “Fermín”, amb la feina feta, descansa en la pau eterna amb el record i l’estimació dels seus, esposa Anita, fills Fermí i Anna, Núria i Jordi, nétes Judit, Maria, Mireia i nét Albert i la germana Joana. I en la memòria també de familiars, amics i de tantes persones que el conegueren i l’apreciaren.
Carles Ma. Balsells
