Si, dispersos en pensaments, idees, civisme, respecte, falta de confiança…. tot trontolla, però sobretot ens falta equilibri emocional i honradesa. Estem vivint uns moments històrics i transcendents, no sols a Catalunya, sinó al Món, doncs ningú ha estat capaç de trobar aquest punt d’honradesa i seriositat per implantar-los en els governs de tot el Món. Veiem per part d’algunes nacions, que sembla que han trobat la manera de tenir un ordre i pau, en altres, guerres despietades, que d’una manera molt bèstia maten i deixen morir, amb sense cap raó, si que amb motius, com la religió o la conquesta, de fet com sempre la història del planeta es repeteix, sense que aprenguem les lliçons…

Però ara també no sols amb la típica guerra de matar, sinó psicològicament, de manera sofisticada, altres barroera com és el cas d’Espanya envers Catalunya, com pot ser el control o intervenció, de la part econòmica, per tal de influenciar sobre els ciutadans perquè obeeixin i acatin la “unidad de España” un invent imposat que es creuen que parlant de la unitat ens fa més forts i potents. Sí que la unitat ens pot fer més forts, però no la unitat  per la força, això debilita el seu Estat.  En canvi la unitat per una llibertat i una democràcia real, sí que ens fa més forts, doncs es tracta d’assolir el que tothom vol, llibertat per governar-se d’acord amb unes normes fetes entre tots, no imposades. És clar que a Catalunya tenim la llavor de la divisió molt arrelada i el concepte de que ets català de naixement, o per convicció, no està entesa per molts, ja que volen gaudir d’uns serveis, d’uns privilegis, que demanen al govern de la Generalitat, però no saben o no volen entendre que és un govern Estatal qui controla, per tal de NO perdre els diners que es generen a Catalunya i disposar-ne al seu lliure criteri.  Però no oblidem que al mateix temps “treballen” per fer-nos perdre la nostra identitat, llengua, cultura, etc. i el pitjor és que molts dels que han vingut a viure a Catalunya, tenen assumit que “és seva”, i no volen reconèixer que són ells, o els seus avantpassats, que ens van conquerir i treure tots els drets com a poble.

El problema és més gros quan els que es diuen catalans, volen el sobiranisme i al mateix temps volen una regeneració de la política, però són pitjors que els que diuen són de la casta, doncs com podeu anar veient, tenim uns “nous partits” tant a Catalunya com a Espanya, que també són hereus de la casta i amb idees retrògrades, hi ha vegades contra tot sistema i ordre, amb experiències ja fallides d’anys enrere.  

Us preguntareu, i que hauríem de fer? Doncs la veritat absoluta no la té ningú del tot, però si que podem trobar-la si el nostre Ego assumeix més responsabilitat col·lectiva i allunyar-se dels personalismes interessats, assumint més humilitat, responsabilitat, sentit comú, servei a les persones, però no sols aplicar-ho als polítics, no, a tothom, doncs cada un de nosaltres podem crear un entorn més positiu. Quan demanem unitat i entesa als polítics, com hem fet aquestes últimes setmanes, no pensem que on hi ha dues persones ja ens discutim… on hi ha una comunitat de veïns ja necessitem un administrador per poder entendre’ns i tot i amb això difícil, demostrant que ni una petita comunitat no la sabem administrar… i si anem pujant de nivell, veiem que en qualsevol ajuntament ja només impera les ganes de criticar i des valoritzar al que governa, en canvi quan hi ha col·laboració i entesa es fan grans coses. Doncs si anem pujant podem veure que és molt difícil fer les coses equilibradament, ja que hi han masses interessos creats i pressions per tot arreu. I si parlem de l’esport, especialment el futbol, veiem que està més podrit que la política i una majoria de persones i està enganxada, acabant ha bufetades , començant per els partits amb nens i nenes, que alguns pares i mares fan pena i vergonya. Es allò de que, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra…

És trist veure com el que va tenir la visió d’iniciar el Procés, entenent el que el poble demanava, sigui apartat del mateix, per quatre il·luminats que fan honor al títol del meu article. I no vull dir que uns siguin més bons que altres, però homeee! es veu clarament qui treballava pel país i qui només feien assemblees  i manifestacions, on alguns no eren dignes de ser-hi, doncs jo sempre he dit que es pot treballar per els ciutadans, però des de l’ implicació on es pot fer quelcom, no des dels crits, vets i/o trencaments.

“Cal cercar estar junts  en tot allò que ens uneix, que no pas persistir en el que ens separa” es deia en la Festa de St. Antoni, que per cert en l’acte Oficial de la Missa no hi havia representació d’alguns grups del Consistori…

Si cal millorar les coses es fa en positiu, no amb invents ja caducats com és el comunisme desenvolupat fins ara, però tampoc des del capitalisme pur i dur, cal cercar aquell equilibri com en qualsevol cosa de la vida, els radicalismes i extremismes sempre acaben malament.

De fet la història està plena de desagraïts, envers els que han fet coses realment importants per el bé comú, com ara el Charles De Gaulle, Winston Churchill… m’atreviria a dir com Jesús i un llarg etc.  Inclòs en persones ben properes que coneixem, se’ls a criticat fins ensorrar. Ara, aquí, tenim el President Artur Mas, un gran polític i persona, a pesar d’alguns, que precisament quan no li arriben ni a la sola de la sabata, els agrada més d’ensorrar i anular, però la història demostrarà la realitat. És més fàcil criticar, que donar fruits.  Algú també va dir, “el que per el comú de la gent és tossuderia, per un estadista és persistència en l’esforç i la fe en un projecte creat en mig de l’aparent adversitat, pel bé d’un país”…

Però com va dir Mac Arthur “tornaré”…

Esperem que el nou President Carles Puigdemont, pugui continuar la tasca de portar-nos pel camí de la llibertat i que tots els que estan al seu costat, siguin fidels i treballin per encarrilar-ho bé, sense més pals a la roda i com ha fet el Mas, que ha demanat perdó, fent-lo una honorable persona i d’altres també caldria que en demanessin… molts, començant pel Rei Felip VI… i acabant per la veïna de l’escala que sempre ho critica a tothom…  

Comencem una nova etapa, que serà dura, però que si ens mantenim ferms en el nostre objectiu i ens “perdonem” els uns als altres, podem aconseguir-ho. Per tant siguem fidels al 130è President amb tota l’essència i el gran pes històric que representa de Catalunya i tot acabarà bé.