Jo sé d’un país on l’educació és prioritària de debò.

I els infants són la inversió més gran de l’Estat, estan molt protegits.

Es considera que els nens i les nenes han de rebre formació de qualitat i benestar perquè són el futur del país.

I els professionals que en tenen cura han de ser els millor preparats. La professió de mestre és la més honrosa perquè treballen amb el tresor de la nació,  alhora tenen una gran responsabilitat.

No en va han aconseguit tenir una societat moderna, dinàmica i innovadora.

Se’n diu Finlàndia.

He pogut saber una mica de Finlàndia a través de la lletra i veu de Xavier Melgarejo, un gran estudiós d’aquest sistema educatiu, i haig de dir que me’n deleixo profundament.

Finlàndia al llarg de les dècades es manté en la primera posició en competència lectora i els nivells d’ensenyament són excel·lents en totes les àrees. Els seus alumnes inicien l’escolarització obligatòria als 7 anys  i passen menys hores a l’escola que a molts altres països. On és doncs el secret?

El sistema educatiu finlandès es basa en tres estructures: l’escola, la família i la societat. Tots tres són agents educatius de primer ordre que es retroalimenten. Cadascú té la seva responsabilitat. No és en va que les biblioteques siguin molt concorregudes per la majoria de la població i les pel·lícules a la televisió no es doblen, sinó que se subtitulen. Tothom domina vàries llengües i alhora es manté una sòlida cultura nacional.

S’ha creat la societat del coneixement basada en els valors de l’educació, l’esforç, la responsabilitat i la construcció d’una societat ètica del benestar.

Les escoles depenen del municipi. És l’alcalde qui designa el director o directora per les seves altes capacitats en gestió i coneixements en matèria educativa. I és aquest segon qui formarà el seu equip amb els millors professionals per aconseguir el repte plantejat. “Els mestres són el motlle amb què després construïm els infants.”

Tots els alumnes mengen a l’escola; evidentment sufragat amb fons públics, i a la tarda poden acudir a activitats extraescolars també gratuïtes. Entre altres elements, a les escoles hi ha aules-taller de bricolatge, costura, cuina … i es prepara nens i nenes indistintament en habilitats de necessitat quotidiana.

A Finlàndia fins que els nens i nenes tenen 6 anys, se sotmeten a controls i revisions mèdiques periòdicament molt complertes. També les seves mares. Consideren que un nen amb problemes físics o emocionals no podria rendir igual a l’escola, i ells tenen com a objectiu la igualtat de condicions per a tothom. I a les escoles hi ha personal sanitari i psicològic per fer prevenció.

Una  consideració bàsica: mantenen que aprendre és bonic i per això s’envolten d’art a les seves classes. Música i bellesa són elements claus en el procés d’ensenyament i per això aprenen amb música, art, imatges.

Un motiu elemental en la millora en aquests resultats rau en la formació dels mestres.

Són persones cultes amb un alt nivell de coneixements i valors, els quals han de superar unes proves molt rigoroses abans d’entrar a exercir.

I per si se’ns oblidava: el gran valor de l’escola és l’equitat. Tots els mestres s’esforcen perquè tots els alumnes puguin seguir el ritme i puguin arribar al màxim nivell. Una classe amb alumnes amb dificultats augmenta els professionals que hi intervenen i redueix la ràtio.

Helsinki i Madrid se separen per un trajecte de 4h 15 min o 2947 km.

En matèria educativa, hi ha dècades de distància.

Mentre les lleis d’educació de Catalunya siguin fetes a Madrid, continuarem a la cua de tots els rànquings mundials. (En cas de dubte, consultin la LOMCE, l’actual llei d’educació.)

El sistema finlandès a Catalunya necessitaria una temporada d’adaptació, no en demano una còpia; el que sí en valoro és la ferma defensa de l’educació que en fan els polítics i la societat en general.

I una curiositat més, a Finlàndia un dia tots els partits polítics van aprovar una llei d’educació i ningú es proposa revisar-la. A Espanya, cada 5-6 anys se’n fa una de nova. El fracàs escolar a   Espanya està per sobre del 30% mentre que a Finlàndia voreja el 4%.