Per ajudar a aprendre com és una flor, fer-ne conèixer després el seu cicle vital… a algun mestre se li ha ocorregut començar al revés de l’habitual?

Podem demanar als nostres alumnes que ens expliquin ells com és una flor? I potser precisament d’ametller, ara que estan florits? (Així també relacionem el comportament de les plantes en funció del temps, l’estació… Se’n diu relació amb l’entorn, estímul i resposta… També deu “tocar” al tema.)
Sortim de les hermètiques parets de la classe, anem a passejar als camps propers i observem, olorem, ens impregnem de realitat?

Per aprendre com és un flor per dins els convidem a agafar-ne una, observar-la bé, despullar-la amb molta cura i descobrir-ne les parts? Després la podem dibuixar amb un llapis per esmolat i acolorir-la suaument amb colors de fusta.

Una activitat senzilla, engrescadora i eficaç. Un aprenentatge emocionant que de ben segur perdurarà a la memòria i formarà part d’un aprenentatge real i coneixement per sempre.

Agafem un esqueix de branca florida, els prenem a la classe, el posem en aigua damunt una taula i l’observem mentre es panseix, canvia de color… El volem copiar i pintar-lo amb pintura? Fem les barreges necessàries per arribar al color més pròxim?

És molt diferent a haver d’aprendre (perdó, memoritzar) com és una flor observant únicament les imatges d’un llibre i escoltant la veu dogmàtica del mestre. Aquesta informació s’emmagatzema a la memòria recent i desapareix pocs dies després de l’examen.

Per a què serveix doncs?

Ja he sentit vàries vegades experts que ens diuen que hauríem de capgirar el que en diem classes i el que en diem deures. Què us semblaria que a casa busquessin la informació del tema que treballen i a l’escola en fessin experiències engrescadores relacionades? La informació és al nostre abast, de forma digital i en l’entorn proper (sovint).

I si part del treball que proposem als alumnes es formula amb preguntes obertes, de resposta que l’alumne haurà de trobar conjugant els seus coneixements previs i els actuals, que no responen exacte al paràgraf del llibre?

Exemple: Entre una flor de pomera i una poma, en pots relacionar les seves parts? On són els pètals ara? I el sèpal? I la corol·la? Quedaríem parats.

Segon exemple: Si obrim una poma per la meitat en horitzontal, quina forma tindrà? I si l’obrim en vertical? La imatge també és ben diferent. Una bona descoberta.
Entre moltes d’altres.

Fa un parell d’anys, amb el grup de P4 que tenia vam observar el cicle del cirerer del pati durant tot el curs. Cada mes anàvem a veure’l i vam poder copsar des que neixen les fulles fins que canvien de color i cauen. Vam entendre tot el procés relacionant-lo amb el temps i l’estació; vam veure a créixer les gemmes i com d’elles van sortir les flors i més tard les cireres. Vam poder mesurar com creixien les branques… Quanta poesia, quanta curiositat, quanta vida!

Hi anàvem els nens i nenes de la classe a observar-lo, en fèiem vàries fotos, les penjàvem a la classe, n’apuntàvem les diferències respecte el mes anterior… I també els veia com hi acudien sols i eren capaços d’observar amb curiositat i explicar el fenomen a nens i nenes més grans.

D’això se’n diu aprenentatge. D’això se’n diu part de la ciència. Estic segura que ho recordaran sempre.
Quin és el propòsit de l’educació? Eduquem només la vessant cognitiva o també l’emocional, els valors i l’ètica? Quins són els mitjans per a l’aprenentatge? Com volem que siguin els nostres alumnes? Què hem de cuidar?

Donem resposta a aquestes preguntes, innovem, siguem valents i apassionem-nos amb les ciències, l’art, les lletres… i transmetem aquesta passió per l’aprenentatge, per la descoberta, per comprendre el món que ens envolta i les persones que en formem part.

Aquests han de ser els mestres de la nova república catalana: apassionats per aprendre i compartir.

Avui acabo amb una cita de la Carme Alemany, mestra i dona sàvia, apassionada per l’entorn i l’escola, gran coneixedora del món i dels processos d’ensenyament-aprenentatge:

“En el món actual i en el nostre entorn social, els coneixements concrets, els sabers, ja no són patrimoni de l’escola. Existeixen contextos més potents que ens permeten accedir de forma ràpid a conceptes que només cal que els acceptem com a propis. La transmissió de conceptes era una de les funcions assumida com a fonamental en l’escola del passat i sovint es vol mantenir en el present i el futur, sense reflexionar i admetre que l’entorn ha canviat i per tant l’escola també s’hauria de replantejar la seva acció. Volem i necessitem ments pensants no persones amb capacitat d’acumular coneixements. Persones lliures, capaces d’opinar i actuar segons el seu propi criteri, de gestionar els coneixements que van adquirint, de qüestionar-los, d’indagar, d’investigar, de poder assolir la seva pròpia visió del món i que al mateix temps sàpiguen compartir-la, contrastar-la, revisar-la, adequar-la a les diverses realitats i realitzar l’esforç d’actuar en conseqüència. Aquest és el verdader paper de l’escola i en aquest sentit, no és tant important el què es treballa sinó el com s’hi viu i s’hi treballa.”