Quan li preguntem pels conflictes més comuns entre els anoiencs, Sánchez puntualitza que “no podem pensar que hi ha una diferencia entre els anoiencs i els d’altres poblacions ja que el conflicte és inherent en la persona”. Però les circumstàncies no ajuden: “si que podem dir que patim un dels tant per cents més grans d’atur i que això no ajuda a que hi hagin menys conflictes, el no tenir diners, el que les expectatives laborals siguin complicades, el que s’hagi de marxar de la comarca per anar a treballar , la veritat no ajuda gaire”. 

Núria Sánchez constata que “hem tingut un augment en la demanda de resolució de conflictes familiars, separacions de parella, conflictes entre germans pel repartiment d’herències, i l’estrella: conflictes entre pares i adolescents”.

Sánchez recorda que l’adolescència ja és, per si sola, complicada: “és el moment en què trenquen amb els pares i creen la seva pròpia identitat”. Quan als pares se’ls acaben els recursos, recorren a ajuda. Poden haver factors que dificultin encara més aquest pas com un consum incipient, la manca d’expectatives laborals o la falta de motivació per estudiar, la imitació de conductes poc educatives fruit d’un modelatge nefast per part d’alguns mitjans de comunicació.

L’èxit de formats televisius que es basen en la resolució de conflictes, en el cas d’adolescents, suposa, per a Núria Sánchez, un arma de doble fil. Per una banda “fa visible una problemàtica”, però alhora fa que “molts joves vulguin imitar o aprenguin determinades conductes per aconseguir les seves fites».

“En particular –explica- nosaltres conjuntament amb la Isabel de Miquel hem hagut de crear un nou model d’atenció centrada en la persona per donar resposta a les demandes i resoldre aquest tipus de conflictes. Una atenció que resolc in situ, o sigui on s’estigui donant el problema i que incorpora tècniques o dinàmiques de diferents professions fent que la resolució del problema sigui un èxit per tots els implicats”.

L’ús de les xarxes socials també és motiu de conflictes a casa nostra. El desconeixement de molts usuaris de les opcions de privacitat fa que sigui públic allò que fan o les fotografies que publiquen, amb els conseqüents conflictes amb familiars o amics. A més de parelles, Sánchez ha tractat el cas “d’una mare que va intentar colar-se al perfil de Facebook del seu fill i aquest la va descobrir” o el d’un pare “que es va crear un perfil fals per apropar-se al seu fill com si fossin col·legues”. 

Més de cinc anys de crisi –i en el cas de l’Anoia, la perpetuació d’una precarietat anterior- estan esclatant en forma de conflictes personals de forma contínua.

Núria Sánchez ho atribueix a diversos factors. Per una banda, “quan no hi ha diners, no estem per tonteries”, i per l’altra, “passem més temps a casa, perquè no tens diners per sortir, per tant la casa és com una petita presó. No podem dir si A llavors B però el fet d’estar més temps a casa fa que els sorolls dels veïns que abans passaven desapercebuts ara ens molesten, ens obliga a relacionar-nos més amb la nostra família on si ja hi havien conflictes anteriors no resolts es fa més difícil, ens obliga a crear un oci que no estigui relacionat amb el consum i és un pràctica que no teníem fins ara, i un llarg etc.”.

Els conflictes entre persones poden tenir una repercussió que és difícil d’imaginar. Sánchez explica que, segons un estudi elaborat als Estats Units, “el 65% de l’èxit d’una intervenció quirúrgica o d’un tractament mèdic depèn de la relació personal entre els professionals que hi intervenen”. Per tant, per a la mediadora es fa urgent “dotar als professionals d’aquest i altres àmbits amb instruments que els permetin resoldre conflictes en situacions extremes”.

La igualadina Núria Sánchez va començar la seva trajectòria laboral com a treballadora social al Taller Àuria, a on, recorda, ja es va interessar per la mediació perquè en el seu dia a dia “havia de resoldre conflictes amb les famílies o entre persones amb discapacitat”.  Va ser quan va realitzar el màster en Resolució de conflictes. 

Així va constatar que hi havia un forat que ningú cobria, la mediació i la resolució de conflictes amb persones discapacitades implicades. Ella ha optat com a línia de treball el que defineix com “comunicació no violenta per a la resolució de conflictes”. El secret? “Formació, experiència i, tot i que és obvi, tractar les persones com persones”.

Tot i ser el tipus de mediació en la qual s’ha especialitzat Núria Sánchez , el cert és que els hi arriben conflictes de tot tipus que són, alhora, un reflex del moment que vivim. La mediació és un procés legalitzat i, cada cop, més hi ha més persones que hi recorren enlloc de passar pels jutjats. L’avantatge bàsic, per a Sánchez, “és que decideixen les persones implicades i no un tercer, com seria el cas d’un jutge”. Això trenca esquemes, “perquè sempre estem acostumats a que algú ens resolgui les coses i aquí venen ells a resoldre els seus problemes”.

A més, a la mediació “es parla més, mentre a un judici només es pot anar amb proves… de fet, serveix com per fer net, per tornar a començar i té una vessant educativa molt important”. A més, amb la crisi, Sánchez recorda que la mediació entra dins de les prestacions de justícia gratuïta. Per tant, per a persones amb recursos econòmics limitats és gratuïta.