De fet, a la vida real aprenem que el món està ple d’ingratitud, que no compensa l’esforç que hom i posa… ja ho diuen que de desagraïts, l’infern n’és ple. Dic això perquè en aquests moments en què veig que n’hi ha que treballen molt, que prenen unes decisions difícils, arriscades, que donen la cara d’una manera correcta, assenyada, intel•ligent, per tal d’aconseguir unes millores pel bé comú d’un poble, que ha estat masses anys adormit i oprimit, sembla que aquells que fan la feina diàriament, des del Govern de la Generalitat, o en altres llocs menys visibles, assumint la responsabilitat de governar, tinc l’impressió que no són tinguts en compte, al contrari, cada dia reben crítiques desmesurades, crítiques personals, etc. i ells encara són educats i respectuosos, no perden els papers i busquen les sortides més adients per tirar endavant el dia a dia, gestionant com poden la misèria trobada i actualitzada, assumint responsabilitats enormes i al mateix temps enfrontant-se a l’aparell del “Estado Español”…. Pels que em llegiu, no creieu que és tenir molt valor? Això produeix un gran desgast i poques persones ho valoren… i moltes no ajuden gaire. Una dita castellana diu, “Obras son amores y no buenas razones”…
Recordar coses dels “altres” del passat no és afortunat, de seguida et salten a la jugular, ja que tenen la pell molt fina, però amb la realitat crua i dura, cal poder dir que, “qui no guarda quan ho té, no ho té quan ho ha de menester” Es clar que treure’s les puces de sobre atacant l’altra part, és especialitat d’uns que no van gestionar bé, ni pensar en el dia de demà.
Com sempre dic, estem vivint un temps i un espai que no és favorable en molts aspectes. La crisi econòmica ens va enganxar per l’avarícia d’uns quants, (ara Zapatero reconeix els seus errors) però la crisi dels valors ens hi hem deixat enganxar nosaltres, en pensar que amb uns quans Euros ja tindríem la felicitat, doncs no, el camí triat per l’actual societat és equivocat i ens porta al fracàs. Quan edifiquem el nostre Estat Català cal fer-ho millor i amb seny del bo.
Una altra circumstància que no afavoreix Catalunya, és que tinguem uns partits polítics sectaris en un o altre aspecte, radicals inclosos, però que no tenen cap actitud positiva envers uns drets històrics del nostre país. Recordant escrits anteriors en aquest mitja, podeu recordar que vaig dir que sense educació, ni confiança, ni democràcia, ni honradesa, no tenim sortida… Però volem o sabem actuar amb aquests valors d’una manera conscient? Aplicant-ho a les activitats diàries? Si els més creients ja separen la seva religió de la seva vida ordinària, i els que parlen dels seus actes com a grans proeses… de vegades les fan servir per enriquir-se enganyosament, i un llarg etc. Com voleu demanar als polítics que siguin castos i purs? Si la mateixa societat està pervertida, creguda de la seva veritat i estem anant pel pedregal costa avall sense fre… El canvi cap a positiu el té de fer cada un, honestament dins seu i actuar amb consciència si encara sabem què és, llavors podrem exigir als dirigents que actuïn millor. Ara ningú podria llençar la primera pedra, però cada dia exigim que ells siguin perfectes. Això també o fa el partit del Gobierno Español, que critica als altres, dona lliçons de fer bé les coses i té la meitat dels seus executius imputats per delictes i diuen que ells no en saben res… Mentre altres es retiren del primer pla. És allò que deien de que la dona del Cèsar, no sols té de ser honrada, sinó que ho té de semblar, aquí ni la dona ni l’home. I no parlem dels mitjans de comunicació d’una església espanyola que fa pena i vergonya i que no aplica els valors que va ensenyar Jesús, ni molt menys, i el que fan es fer perdre la poca fe i els valors fonamentals.
En fi, per acabar podem aplicar la frase del títol “El treballar ens farà perdre la feina” a l’Artur Mas i tots els catalans i catalanes que a base de treballar molt a Catalunya, els governs estatals han viscut molt bé, sense ni despentinar-se i ara tenen por de perdre el pel… No critiquem tant i analitzem bé qui fa la feina i qui viu a la figuera, jo entenc que el nostre President Mas i el seu entorn treballa i molt, dins del que els deixen, per tant tots i totes que vivim a Catalunya, donem-hi valor, recolzem-lo, sumant entre tots, deixant fer el treball de cada dia i toquem de peus a terra, seguint el camí marcat, sense presa, però sense pausa ho aconseguirem.
