És molt possible que la majoria dels infants d’avui dia i fins i tot els seus pares no considerin pas que anar a l’escola és una sort; els primers dirien el contrari a raó de les obligacions que els causa, i els segons mantindrien que és un dret de tots els infants.

No ho veuen pas així els avis, perquè molts d’ells no hi van anar o en molts casos van deixar aviat els estudis per incorporar-se al treball. Estem parlant de Catalunya, sí, uns seixanta anys enrere.

Al nostre país el respecte cap a les institucions educatives i els seus professionals sovint ratlla la indiferència o el menyspreu. Deu ser per això dels drets adquirits i pel fet de viure aquesta sort insospitada.

En indrets allunyats de casa nostra, sovint hi ha infants que no tenen la mateixa fortuna que els nostres fills i filles, veïns o fills d’amics. Terra enllà es viuen històries amb herois quotidians, infants que han d’enfrontar-se diàriament a una multitud d’adversitats i perills per arribar a l’escola. Fora del nostre pensament hi ha quitxalla amb ganes folles d’aprendre perquè són conscients que només l’educació (ells en diuen instrucció; l’educació la beuen de casa) els obrirà les portes d’un futur millor. És per això que amb valentia emprenen una autèntica cursa d’obstacles diària o setmanal, travessant muntanyes solitàries, creuant planúries entre animals salvatges, amarats de gana i set, bruts i cansats. Distàncies quilomètriques acompanyats únicament de la seva solitud.

Els nens i nenes que vosaltres coneixeu creieu que valoren l’escola com una oportunitat de millora, una inversió pel futur? Ho és realment avui dia? Estudiar porta a l’èxit professional, econòmic, emocional? L’aprofiten tant com poden? Mireu un moment la televisió o fullegeu alguna revista o diari i responeu. Té més èxit un doctor en econòmiques o un futbolista? Guanya més diners un pilot d’avió o un comentarista del cor?… Quin valor dóna la societat a l’escola?

Aquest mes és d’obligat compliment parlar d’aquest genial documental que recull les peripècies que fan infants d’arreu del món per arribar a les seves respectives escoles.

Però no hi donarem més voltes en aquest article. Aferrats únicament al titular del documental Camí a l’escola anem a trobar-hi el paral·lelisme a la nostra realitat. El trajecte fins l’escola és una oportunitat per al coneixement. Ho veieu així? Penseu una mica:

Com feu aquest camí? Què veieu? Qui trobeu?

Us desplaceu en cotxe i aprofiteu per mirar els camps que verdegen, la gama cromàtica que ens ofereixen els arbres, algun esquirol que salta, conversar i cantar amb els companys de viatge… o el vostre és un paisatge més urbà i observeu edificis comuns, cases d’amics, la botiga de…, el jardiner que treballa, el repartidor…?

El circuit a peu és oportunitat de trobada amb els amics, naixement de converses, mirades als horts o jardins, novetats al camí, el pas de les estacions de l’any, els colors del cel…

L’entorn és un marc incomparable de coneixement que no poden desestimar. El camí a l’escola és una porta oberta a la descoberta i la generació de preguntes. Així doncs, si ens ho prenem així regalem a la nostra mainada infinitat d’estímuls.

Els vostres fills han pensat mai quant hi ha de casa a l’escola? Amb quina unitat creieu que ho mesurarien? Metres, quilòmetres, minuts, hores? Per on passen? Com ho dibuixarien? D’això se’n diu matemàtiques.

La nostra vida agitada, els videojocs i audiovisuals, el pensar que els infants són incapaços de percebre aquests estímuls fa que no ens adonem d’aquestes petites grans coses. Us convido doncs, a que el camí a la vostra escola sigui un circuit a la música, l’art  i la curiositat.

Francesco Tonucci–pedagog italià reconegut- deia en un article que si volem ajudar a fer créixer els nens els hem de deixar anar sols a l’escola.

Un altre dia parlarem de com pot recollir l’escola dels camins propers, l’entorn que l’envolta i el retorn que en pot fer.