Arriba a casa una correspondència desconeguda. Duia el meu nom. Estava desconcertat i no sabia de què es podia tractar. En obrir-la, vaig descobrir una més de les seves maldats, d’aquelles que han perjudicat a tantes altres companyes, únic pecat de les quals ha sigut militar: un particular de VOX Igualada va denunciar-me per uns fets que mai van ocórrer amb l’única intenció de destruir-me. És per aquesta raó que faré de tot plegat una lectura política, que potser en ocasions defugirà de l’objectivitat que requereix per expressar-me des del cor. Per un moment, deixaré de parlar com a militant dels Comuns per parlar com a Xavi Recio.
La necessitat de fer aquest article no ve motivada per demostrar la meva innocència (prou provada ja) ni per victimitzar-me amb una situació que, malauradament, no seré el primer ni l’últim que patiré en els temps que corren. Si escric aquestes línies és per posar de manifest una de les praxis més habituals que s’estan cometent contra l’esquerra des que vam aplegar-nos als carrers arran del 15M i del procés independentista català per plantar-li cara al sistema. Aquesta praxi, si més no arma política, és la querella contra l’adversari en base a la mentida. I no només l’han patit nombroses personalitats de la primera línia política, sinó que porten anys patint-la militants de base, casos dels quals no surten a la televisió, sinó que romanen en el més absolut silenci. Tal és el silenci que esgarrifa. En un Estat democràtic i de dret, a vegades sembla que militar és un esport de risc en què has de mesurar les paraules i mirar per on camines per tal de no trepitjar-li la cua al drac i despertar la seva fúria. Això no fa més que posar en evidència les greus mancances de la nostra democràcia, que es veu incapacitada per afrontar als monstres que ja tenim entre nosaltres, els mateixos a qui se’ls ha donat veu a tertúlies, a mitjans de comunicació, a programes d’entreteniment i a la xarxa, de la mà de pseudoperiodistes de pamflets i d’streamers negacionistes que són ara els referents de molts joves. Tot aquest escenari desolador és el brou de cultiu per invocar a la pàtria i ofegar al diferent.
VOX és un partit nascut de la reacció i la crispació que avui recorren Europa i el món. La nostra generació ha crescut en un període de crisi permanent que ha frustrat molts dels seus somnis. En aquesta tessitura, la classe política no ha estat a l’alçada. La seva ineptitud patent s’ha vist amb les engrunes immediates que ens han donat i que han sigut la nostra fam del demà. En línia del que diria Daniel Innerarity, cal oferir solucions complexes a problemes complexos. I, els nostres polítics, no han sabut fer-ho. I, pel que fa l’esquerra, se li ha fet bola canalitzar tot aquest malestar social per oferir una alternativa trencadora a un sistema fallit que ens han ficat pels ulls des de petits com un producte que funciona. La lluita de bona part de l’esquerra (especialment la institucional) va perdre el seu nord social. El caïnisme contra els seus camarades ha fragmentat moviments, i, fins i tot, ha convertit en casta a aquells que es donaven cops al pit prometent venir a acabar amb ella. És en aquest moment de decepció quan veus que familiars, amics, veïns, etcètera, comencen a sentir-se atrets pels cants de sirena de l’extrema dreta. Molts d’ells, que han sigut votants d’esquerres de tota la vida, et diuen que votaran a l’Abascal o a la seva homòloga l’Orriols aquí a Catalunya. Que això estigui passant, no només és un fracàs de l’esquerra, sinó de la democràcia. La paradoxa de Popper s’està complint: la societat ha tolerat tant la intolerància que la intolerància acabarà amb els tolerants. Els discursos reaccionaris contra els migrants, contra les feministes, contra el col·lectiu LGTBIQ+ i contra tota persona que se’n surti de la seva línia recta, ha desbancat la indignació contra el sistema per fer germinar l’odi contra els iguals. Les conquestes socials estan en perill amb l’avenç imparable de la cultura de l’ordre.
Rebre una denúncia on t’acusen d’una cosa que no has fet, no fou plat de bon gust. I molt menys quan portes treballant de valent per fer aquest món en descomposició una mica millor. Des de casa, sempre m’han inculcat els valors del respecte i de l’amor cap al veí. De fet, la meva iaia sempre m’ha aconsellat que no odiï a ningú, perquè l’odi podreix l’ànima i ens converteix en éssers infeliços. Haig de dir que, arran de la denúncia, no sento cap sentiment de revenja contra VOX ni els seus acòlits. Simplement, vull asseure’m a la banqueta i dir amb la consciència ben tranquil·la que res d’això va passar. Aleshores, no hi haurà qui es cregui el seu relat fictici, perquè només el manté en peu l’odi que faré caure amb la veritat. I fer això, no és només cridar als quatre vents que soc innocent. Fer això és imprescindible per barrar-li el pas a l’extrema dreta. I ho hem de fer aquí a Igualada i allà on sigui. L’antifeixisme és un deure democràtic.
Viktor Frankl es preguntaria què qui és en realitat l’ésser humà, aquell que ha inventat les càmeres de gas, o aquell que ha entrat amb pas ferm mussitant una oració? La seva resposta és clara: les persones serem sempre el que decidim ser. I jo, des que tinc ús de raó, he decidit ser d’esquerres. I això no és només una etiqueta. És una pràctica política diària que em fa saber d’on vinc i cap a on vull anar.
Xavi Recio i Rodríguez
Politòleg i estudiant d’Arqueologia i Història (UB)
