En Moisès m’ensenya -cofoi i sorprès- la seva darrera adquisició: una grapadora sense grapes. Es tracta d’un aparell petit capaç de foradar i entrellaçar una part del full de paper de manera que queda lligat entre sí.
Els dos fem diverses proves en fulls de rebuig i també m’atreveixo a mirar-ne una mica el mecanisme. M’ha encuriosit. Temps enrere ja havia trobat algun expedient lligat així, però no havia tingut la màquina als dits.
Com m’agradaria que en girar-la hi hagués escrit “Fabricat a Catalunya”, o el que es coneix internacionalment “Made in CAT”. Admeto que no sóc tan somniadora per comprovar-ho.
A Catalunya ho tenim molt difícil per crear, innovar, emprendre noves vies.
Les generacions de fa més de cent anys han estat educades en una aula seguint el model industrial de separar per espais, especialitats, funcionar a toc de timbre i amb un currículum compost de veritats absolutes escrites en llibres i dictades per adults.
El sistema d’avaluació PISA de l’OCDE ha impulsat un moviment reformista en l’educació de tots els països que promou una estandardització de les competències que tots els alumnes han de tenir en acabar l’etapa obligatòria. Una voluntat d’homogeneïtzació que ha portat molts estats (ara també l’espanyol) a recentralitzar les polítiques per imposar un control estatal sobre el que han d’aprendre els infants.
Jo pregunto: Si tots hem de saber el mateix en acabar l’escolarització, d’on aflorarà la creativitat, la innovació, la diferència que ens ha de fer competitius en aquest món globalitzat?.
Si continuem aprenent (jo en diria rebent informació –un altre dia ja parlarem de la diferència entre ensenyar i aprendre-) amb sistemes arcaics és gairebé impossible albirar modernització en aquest nostre país.
Podria citar molts defensors de la creativitat a les aules:
L’especialista anglès Ken Robinson defensa que “la creativitat és avui tan important com l’alfabetització» i que s’hi hauria de donar «el mateix tractament». Considera que és una habilitat essencial per treballar en la nova economia i en un món globalitzat. Per això aposta per potenciar el que ell en diu el «pensament divergent», i que defineix com «l’habilitat de veure moltes possibles respostes a una mateixa pregunta». I defensa un canvi radical en l’educació pública que fomenti la creativitat i la col•laboració en grup, d’on sorgeixen les millors idees.
«L’escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s’haurien de moure i passar d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos», explica Tonucci. Així, l’escola podria estar dividida en espais per a la ciència, la lectura, l’art i la música. També aposta per ajuntar alumnes de totes les edats.
L’especialista en educació de Harvard Tony Wagner explica en el seu llibre Creating innovators, amb Robert A. Compton, com educar els nens perquè siguin innovadors, l’habilitat que ell considera clau per poder triomfar en l’economia del segle XXI. Wagner defensa que «com que el coneixement és a l’abast de tothom a través de qualsevol aparell connectat a internet, ja no és tan important el que saps com el que pots fer amb el que saps». Per això, la capacitat de resoldre problemes de manera creativa i oferir noves solucions, és a dir, la innovació, esdevé l’habilitat fonamental que cal desenvolupar en les futures generacions.
A Catalunya amb el procés de sobirania se’ns obre la possibilitat de poder dissenyar el país que volem i dins aquest marc, el millor sistema educatiu per a les generacions presents i futures. Serà un goig escriure el llibre que ens ha de fer lliures i millors.
