Divendres 10 de maig vam anar a sopar a casa d’uns amics. Durant la tertúlia posterior, va sorgir el tema electoral. Un dels comentaris va ser l’engany als ciutadans que suposava que, als cartells electorals, el candidat que ha resultat guanyador hi sortís, i cito textualment, amb ulleres de sol: De què s’amaga!? Jo vull que em mirin als ulls!! Els comensals van assentir de forma unànime, i jo vaig fer una anotació mental. A Catalunya hi ha un problema greu de percepció, visual i conceptual.
L’únic candidat que no mirava a càmera era el que defensa, a tort i a dret, que només ell pot fer que el nou Govern sigui d’una «obediència netament catalana». El candidat mirava per la finestra, però no sabem ben bé a què o cap a on. Pla podria descriure així el pensament del MHP a la foto: «El camí que mena d’Elna a Argelers no és ombrívol. Travessa un paisatge de marge, rostollat i espanyol, salpebrat amb palmeres frondoses i desèrtiques». L’espot televisiu tampoc donava pistes. Bé, o sí. Al final el cotxe marxa i els catalans es queden a l’estacada, com el 2017 i també el 2022.
Mentrestant, a la realitat postelectoral, tots els partits nacional-independentistes fan el mateix: es desentenen del govern o es defineixen en clau espanyola. Ho fan recordant fins a l’esgotament la seva capacitat de condicionar el govern de l’estat i de posar bastons a les rodes —no a tot! També n’hi va haver que començaven la seva compareixença de la nit electoral amb un fascinant «buenas noches», després de tota una campanya queixant-se de la castellanització dels pobles i ciutats.
Però deixem-nos de metàfores i d’adjectius, i parlem clar. Els partits nacionalistes treballen dins el marc de la llibertat negativa, que és l’absència de barreres, d’obstacles i de constrenyiments, tots ells externs. El que se’n diu «llibertat de…». Exemple: «Catalunya no pot desenvolupar el seu potencial fins que no sigui lliure del jou d’Espanya».
Amb el discurs anterior s’ha deixat de banda la llibertat positiva, és a dir la «llibertat per a…». Això és, la possibilitat de passar a l’acció, de prendre les regnes de les nostres vides —en aquest cas del nostre govern—, per poder realitzar-se de forma efectiva. Exemple: estructures d’estat com dessaladores, canonades que no perdin milions de litres d’aigua al dia, carreteres sense forats, connexions amb transport públic entre capitals de comarca o habitatge assequible.
Com dèiem fa unes setmanes, el nacionalisme perd el temps buscant adjectius per definir com de malament està tot per culpa dels altres —sigui la independència o els horaris de les terrasses—, mentre amaga el seu desdeny per resoldre els problemes que té sobre la taula.
En els darrers deu anys hem tingut programes i plans de sobres. Ningú els ha acabat d’entendre, però van dir que feien molta patxoca. Alguns ens els vam creure en un inici, però després vam acabar adonant-nos que ens havien encolomat unes ulleres mal graduades. O millor encara, com aquelles dels cinemes 3D, que tan sols serveixen per veure aquella pel·li.
Malauradament per tothom, cap dels plans van sortir bé. La mirada llarga, que en deien. Però mirar llarg no serveix de res si no t’hi veus més enllà del nas. La miopia no es cura, però es pot corregir fàcilment: cal revisar la graduació. Segons els oftalmòlegs, més o menys cada any. Ara que a Igualada hi tenim facultat de medicina, a veure si algú aconsegueix convèncer un oftalmòleg perquè es quedi, i a l’Hospital facin visites de control de graduació, però també d’altres malalties. Per exemple, controlar retines afectades per toxoplasmosi fa anys. Segurament no és tan glamurós com treballar al Seattle Grace, o veure passar palmeres per la finestra d’un cotxe, però és necessari.
Arnau Fuentes
Militant PSC Anoia
