Hola Ambrós,

Ja fa uns tres mesos que ens vas deixar, tres mesos de silenci, encara que eres home de poques paraules. Bé, tu mateix deies que si se’t pagués per escoltar tonteries series ric.

Ens vam conèixer fa uns 18 anys, quan començava a sortir amb la Irina. Recordo que eres la primera persona cega amb la qual tractava i els primers dies sentia certa curiositat pels teus ulls, sobretot pel que no hi era. I, com no, fer-te comentaris sobre la disposició de les coses a casa teva … quan te les coneixies de memòria.

Memòria. Tot allò que no captaven els teus ulls ho feien les teves mans, però sobretot les orelles. Com quan la Glòria et cantava telèfons de persones … però em sorprenia més que quan ella te’ls preguntava i tu te’ls sabies. O explicant anècdotes de viatges o de la vida mateixa, tu ens treies de dubtes sobre detalls i dates. Com si consultessis un google a la teva ment. La Irina m’havia explicat que temps enrere jugaves a escacs, fins a hores intempestives, per què eres capaç de tenir el taulell al cap.

I fent memòria jo mateix, em sorprèn encara ara la valentia de fer viatges arreu del món amb la Glòria, com la foto del menjador amb uns jeeps per un desert, crec que és l’Iran, o quan vau anar a la Índia i només a tu et van deixar entrar a un lloc especial.

Però també has fet altres més aprop, com quan un dia fent una excursió a Núria amb la iaia Irene i la Irina, estant esperant a la Sala de l’Estatut, van començar a aparèixer les filles, marits, neta i nets. I ens hi vam quedar a dormir, per què era el teu aniversari.

Però segurament els viatges que més hem compartit han estat a la Llacuna i a Calafell. A Calafell, de bon matí amb la ràdio i després escoltant llibres o escrivint (per cert, deu ni do el que has escrit), o trucant per felicitar aniversaris i sants, i els demés a la platja o llegint o jugant. I a la tarda, sortir a passejar pel passeig marítim, un gelat i tornada.

I viatges a la Llacuna, el lloc on vaig conèixer la Irina. Abans et parlava de memòria, i en referència a la història de La Llacuna també tenies una memòria àmplia. Recordo quan el diumenge de la Matança del porc venia el senyor del Penedès (disculpa que no recordi el nom), i fèieu petar la xerrada tot comentant actualitat, sobretot del camp i de la vinya, i històries passades. O quan en festa major també sortíem a veure que feien a la plaça i t’anaven parant per saludar-te, s’identificaven amb el nom i ja sabies de quina casa eren i moltes més coses que comentàvem un cop tornàvem a casa. Per què quan sortia l’Ancosa amb la Veu de l’Anoia, i era la matança del porc, a vegades havia escoltat la Glòria com et llegia els articles del diari i amb algun detall amb el qual no estaves del tot t’acord.

Cal dir que no ens haguéssim conegut si no hagués estat per la Irina, la teva preciosa i arrinxolada filleta, que, com no, t’estima molt. Amb tot, t’explicaré que la Irina tenia por que per l’edat no la poguessis veure casada i el dia del seu (també meu) casament estava molt contenta que hi fossis. Quan va néixer l’Arlet també va passar el mateix, però en aquest cas vas ser tu que deies que no t’ho pensaves que tindries una neta per part de la Irina i … va passar. I qui sap si més.

Però, saps, també fa unes poques setmanes la Irina es preguntava una cosa. I si ara la veus? A ella, a l’Arlet, a la Glòria, a la resta de família. Crec que estaries content. Tot i que riure no t’he vist gaires cops, però el que tinc més al cap és una foto rient (molt) a l’habitació de la Irina a casa vostra, darrera la porta.

Però de la llarga vida que has tingut jo només et puc explicar una petita part que hem compartit, i alguns anècdotes que explicaves o m’han explicat. Com quan anaves a peu de la Llacuna a Igualada i et recollia el bus, o quan ho feies per Barcelona tot sol.

Ara a casa tenim un plat en commemoració de la teva jubilació com a director de l’ONCE a Igualada. Recordo haver assistit a la presa de possessió d’un delegat de l’ONCE a Igualada i s’enrecordaven perfectament de tu ja que hi vas estar molts anys, ajudant a molta gent, aconseguint que es fes possible l’edifici del carrer Sant Magí, donant dignitat al seu personal. Un dia, un cop l’edifici va deixar de ser l’ONCE, vaig poder entrar fins al patí del fons on hi ha una font que em diuen que tu vas comprar.

Però, si em permets, de tot el que he explicat, de tot el que passava, de tothom a qui et trobaves, sí que tenies uns ulls, els de la teva Glòria. Ella han estat els ulls que et descrivien els paisatges que visitàveu, el diari o el llibre que compràveu, les fotografies que fa la Glòria, o també els dibuixos que et feien els nets i netes. Per què no et perdessis res, cap detall. Uns ulls que et cuidaven per què et trobessis bé en tot moment i que t’han cuidat fins al final.

I per no perdre’s res, tenies la ràdio. O més aviat ràdios. Arreu on anaves, a casa, al cotxe, la ràdio veu amiga (com diu aquella cançó) que t’acompanyava i ens acompanyava. Notícies, esports (el Barça!) i, com no, les loteries (que després recitaves de memòria).

Ambrós, tot ha estat estrany aquests tres mesos, ràpid, massa.

Hi ha qui diu que, amb tot l’ocorregut aquests tres mesos, tot anirà bé.

No, no és cert. Tu no hi ets.

Però sí, també es diu, que ens en sortirem, com tu ens vas demostrar al llarg de la teva vida a les teves filles, als teus nets i netes, a tothom.

I quan ens en sortim, i ens trobem de nou amb la família, brindarem en el teu record.

Evidentment, amb aigua de Sant Sadurní.

Arreveure Ambrós.

Carles Cuerva