Estimades amigues, companyes d’autocar, mares, filles, àvies, netes, a totes , totes vosaltres.

He de dir-vos que estic molt enfadada amb mi mateixa per haver participat en la “Cursa de la dona” que es va organitzar a Barcelona, el passat 10 de novembre.

Tot va començar perquè un grup d’amigues a les que ens agrada caminar, vam decidir fer aquesta cursa, que semblava que tenia una vessant solidària. He de dir, que jo no em vaig encarregar de res, alguna d’aquestes amigues es va ocupar molt amablement i em va apuntar a la llista de l’autocar que ens portaria de forma gratuïta fins a Barcelona. No vam tenir dorsal perquè ja s’havien acabat. Tot i així, vam decidir participar i fer la nostra aportació com a participant i potser allà podríem contribuir d’alguna altre manera.

El dia de la cursa, em vaig enorgullir de veure com només en el meu municipi, omplíem pràcticament dos autocars… I a Barcelona, era espectacular veure el va i ve de dones per tot arreu que venien a aquesta cursa.

Quan vam arribar vaig veure que no hi havien anuncis solidaris, sinó més aviat marques comercials, que no tenien gaire relació amb l’esport i, em va sobtar, però fins aquí tot bé…

De mica en mica vaig començar a sentir que alguna cosa no anava bé, i volia trobar el sentit d’allò que s’estava fent. Així que vaig començar a qüestionar-me i preguntar-me coses: perquè s’havia escollit aquell color en concret? quina part del pagament del dorsal es destinava com a donatiu? com és que no hi havia marques relacionades amb l’esport? quines eren les condicions en què es trobaven les treballadores “dones” d’aquestes empreses? i un munt de preguntes a les què no trobava resposta.

Recalcaré que a la cursa m’ho vaig passar bé, vaig gaudir de la companyia i conversa d’amigues que aprecio molt i va ser impressionant sentir que érem una multitud de dones juntes, fent germanor, fent-nos sentir.

Però era aquesta la finalitat de la cursa de la dona?

Quan vaig tornar a casa, vaig voler trobar resposta a totes aquelles preguntes. El primer que vaig buscar va ser la web de la organització i hi vaig trobar això:

“ Bienvenidas al evento deportivo femenino más grande de Europa. 8 ciudades para disfrutar del atletismo popular, la solidaridad y las ganas de pasarlo en grande. ¿Te apuntas? “

Atletisme, esport, solidaritat, continuo dubtant i vull buscar més informació.

Respecte a la solidaritat, vaig llegir que destinaven només un euro dels 11 que costava el dorsal. I sembla que fins i tot podria ser menys, ja que si la donació és de 30.000 € per cursa, i hi havien 33.000 dorsals… fent càlculs es deurien recaptar 363.000 €. Quina diferència! vaig pensar. I la xifra augmenta si sumem les 8 ciutats!

El tema del color rosa encara no l’ he resolt, no he trobat la resposta, semblava que era perquè si és solidària, potser té a veure amb el càncer de mama, ja que aquest és el color que el representa. Però si la donació és per l’AECC, per a serveis i investigació, i no únicament pel càncer de mama, llavors perquè utilitzar aquest color i no un altre?

Llavors vaig començar a trobar-me també articles que parlaven dels regals masclistes que havien donat a altres ciutats. I vaig preguntar què és el que havien donat a Barcelona. Doncs sí, també havien donat regals masclistes: un pinta ungles, revistes de cotilleo i moda, un producte de neteja, infusions per a aprimar i per a la menstruació, etc. Creieu que això és el que les dones ens emportaríem a un cursa? Senyors organitzadors no creieu que seria més saludable i útil una fruita, fruits secs, beguda energètica, o fins i tot, una revista sobre atletisme?

I com us podeu imaginar, em vaig indignar més, em vaig empipar amb l’organització, amb els ajuntaments que hi col·laboren, amb les dones que hi van participar i no es van queixar ni indignar pels regals, amb les que els hi sembla bé, amb les que no li donen importància,… fins que em vaig adonar que realment estava empipada amb mi mateixa per no haver–me preguntat totes aquestes coses abans d’anar-hi. Fem tantes coses sense pensar, sense prendre consciència del què fem ni de quina és la finalitat real! M ‘he proposat viure la vida amb congruència, pensant, sentint i fent el mateix. Així que vaig arribar a la conclusió que podia compartir la meva reflexió i fer arribar aquestes paraules:
Als organitzadors: quina finalitat hi ha darrera d’aquesta cursa? Si no és màrqueting d’unes quantes marques i no té un interès comercial, llavors què estan fent? Perquè no es defineixen com una cursa comercial si 10 dels 11 € no van pas destinats a la solidaritat? Creuen que a la propera hi podrien afegir una revista de cuina i un davantal als regals?, així segurament que les dones ens sentirem més realitzades en el nostre paper i complirem amb el què la societat espera de nosaltres pel fet de ser dones.

Al Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad: no creuen que és incongruent que en aquesta cursa es doni una imatge tan estereotipada i masclista de la dona, fet pel qual lluiten les seves polítiques d’igualtat de gènere i alhora hi hagi el número 016 als dorsals?

Als Ajuntaments: podeu ser coherents? Esteu fent polítiques d’igualtat de gènere i alhora col·laboreu en un acte que perpetua l’estereotip masclista de la dona. Algú s’ho ha estudiat?

A l’AECC, no els molesta que aquesta cursa s’hagi abanderat com la cursa pel càncer de mama, quan no és així? No els molesta que algú s’ompli la butxaca amb la solidaritat de molta gent que vol col·laborar amb la seva causa? No podrien aclarir-ho?

A les meves estimades companyes de carrera, sou la canya!

Varem participar 34.000 dones en aquesta cursa, vam demostrar que les dones a més de ser solidàries, volem participar en un acte esportiu i que se’ns reconegui i se’ns respecti, OI???

M’agradaria que totes aquelles que vulgueu continuar participant ho feu des de la consciència, sabent que és una cursa amb poc caire esportiu, que ho pintaran tot de color rosa, però que no té a veure amb el càncer de mama, que del teu dorsal l’aportació solidària és mínima i que hi ha moltes d’altres maneres de ser solidària i defensar el nostre paper com a dones en aquesta societat.

Estimades amigues, companyes d’autocar, mares, filles, àvies, netes, faig aquest escrit per a totes, totes vosaltres.

Loli Jiménez Roca