El divendres 4 de desembre l’entitat Aigua és Vida denunciava que, tot i que la distribució d’aigua als domicilis és una competència de titularitat municipal, el servei d’aigua a Igualada no està emparat per cap contracte de concessió. L’empresa que s’encarrega de dur l’aigua a les cases igualadines és Aigua de Rigat S.A., una suposada participació repartida entre el 68% per AGBAR i un 32% per l’Ajuntament d’Igualada. Dic suposada perquè si no existeix cap contracte de concessió, difícilment pot haver una participació que no sigui fictícia. No obstant, la distribució i abastament d’aigua als domicilis és una competència de titularitat municipal, segons determina la llei de Reglament municipal tipus del servei de subministrament d’aigua potable per a municipis de la Diputació de Barcelona, Article 2 (el servei de subministrament d’aigua potable és un servei públic de titularitat municipal, sense perjudici de la forma de gestió que s’aprovi per l’Ajuntament). L’ajuntament de cada municipi té la potestat de decidir si gestiona el servei de manera pública, per mitjà d’una empresa municipal, o si cedeix la gestió d’aquest servei bàsic a una empresa privada a través d’un concurs públic. A Igualada, com a Barcelona, hi manca el contracte de concessió del servei de l’aigua i, per tant, l’aigua no és de titularitat municipal. El Nadal arriba carregat de regals per al govern d’Igualada i la caixa de l’aigua, com la caixa de Pandora, serà un dels regals estrella de l’any 2016 perquè el problema de la gestió de l’aigua serà quelcom que perjudicarà molt a la honorabilitat i honestedat del govern de Marc Castells.

D’entrada, ens trobem amb un servei que, tot i ser titularitat de l’Ajuntament, és quelcom que pot ser gestionat per una empresa privada. La primera pregunta que em sorgeix és per què Igualada no té un contracte que reguli la gestió privada: serà que la infraestructura del servei de distribució d’aigua pertany a l’empresa AGBAR? Com ha sostingut el regidor Jordi Pont, certament pertany a l’empresa, fet que ens podria portar a pensar que la titularitat del servei no pertany a l’Ajuntament. No serà això saltar-se la llei? Per altra banda, si és cert que el regidor Jordi Pont coneixia aquesta situació i ha esperat a que una entitat ho denuncies perquè l’Ajuntament no aportava la informació necessària durant més d’un any (no complint així la Llei de bases de Règim Local, l’article 128 de la Constitució espanyola i la llei 27/2006 d’accés a la informació en matèria de medi ambient), puc assenyalar dues actituds detestables: per una banda la total manca de transparència del govern de CiU d’Igualada per no oferir la informació que està obligat a donar a tot ciutadà i entitat, però també la seva capacitat de mentir i ocultar la veritat per funcionar durant anys amb una “irregularitat històrica”. Això ha implicat saltar-se la llei, però a més saltar-se-la des de l’Ajuntament. I per fer-ho encara més greu, aquesta manca de transparència també se la podem atribuir als anteriors governs per no intentar revertir la situació, que no ha començat a canviar fins que la política “perifèrica” (aquella que es fa fora de les Institucions governamentals de l’Estat) ha començat a tirar del fil. Però continuem amb les preguntes.

El regidor Jordi Pont, doncs, assegurava que la infraestructura pertany a l’empresa i no pas a l’Ajuntament, fet pel qual remunicipalitzar el servei (tot i que en aquest cas seria ”municipalitzar-lo” perquè a Igualada el servei mai ha estat d’Igualada) podria tenir un cost, en paraules del regidor, de més de 30 milions d’euros. Aquest cost ens porta a dues preguntes més: per una banda, cóm coneix el regidor el cost sense primer fer una auditoria? I en segon lloc, no serà que si coneix el cost previ a una auditoria és perquè ja és plenament conscient d’aquesta irregularitat? Però les seves declaracions no es varen aturar aquí, sinó que va continuar dient que degut a aquest cost, si la ciutadania ho hagués de decidir en consulta vinculant segurament no voldria la (re)municipalització del servei. En aquest punt em tornen a sorgir dues preguntes més: si bé el regidor creu que aquesta seria la decisió dels ciutadans, quin és el motiu per no realitzar una consulta vinculant? No serà que el dret a decidir és quelcom que no els interessa?

Certament, jo no sé si és millor la (re)municipalització del servei o no, tot i que segons les dades oficials, i no les del regidor Jordi Pont, la societat Aigua de Rigat S.A. té uns beneficis de 700.000 i 750.000 euros anuals. Així, sembla evident pensar que si el servei fos municipalitzat la factura d’aigua dels igualadins podria reduir-se perquè ja no es gestionaria com a empresa amb ànim de lucre (lucre de l’aigua), sinó com un servei bàsic públic. Per altra banda, segons el balanç de comptes anuals d’Aigua de Rigat S.A., els actius de l’empresa sumen 12’6 milions d’euros, i per tant si l’Ajuntament volgués recuperar la gestió del servei hauria d’abonar a l’empresa el valor restant del que correspondria el seu percentatge (el 68% que suposa la participació d’AGBAR i, per tant, el 68% dels 12’6 milions d’euros), és a dir, al voltant de 8 milions d’euros i no pas 30 milions. Segurament el cost de la (re)municipalització no seria tan elevat com va senyalar el regidor de CiU, però malgrat els càlculs, podem considerar que els 30 milions dels quals parla el regidor és el que li suposaria a l’empresa la pèrdua econòmica de la gestió i no el valor real, però això és una mera hipòtesis. Per tal d’aclarir i conèixer el cost real de la (re)municipalització es fa necessària una auditoria dels costos, i un cop es conegui el valor real de la (re)municipalització es quan els igualadins i les igualadines ens hauríem de preguntar si estaríem disposat a iniciar un estalvi anual en les ordenances fiscals durant un cert temps i amb una quantitat determinada per arribar a obtenir el total de la gestió de l’aigua i abaratir, així, el seu consum, sense que això impliqui una pujada de taxes. En tant que no és una pregunta que només em faig jo sol, crec que és necessària una consulta vinculant amb tota la informació disponible. El debat resta obert.

La gestió de l’aigua és un recurs imprescindible per a la vida i, per tant, no es pot mercadejar amb ella, ja sigui econòmicament privatitzant-la com fa Aigua de Rigat S.A., o políticament com fa el regidor Jordi Pont utilitzant la municipalització de l’aigua com una arma política, menyspreant el debat d’una possible municipalització amb arguments apocalíptics. Si bé el govern de Marc Castells ja coneix el cost sense una auditoria i no vol fer una consulta ciutadana, si alhora es nega a donar la informació necessària i actuar de manera transparent, deixa tot l’espai a que la ciutadania pugui pensar que l’equip de govern de Marc Castells no només coneix perfectament aquesta irregularitat, sinó que tampoc la vol arreglar. Aquesta irregularitat governamental serà una irresponsabilitat, les conseqüències de la qual la patirem els ciutadans amb un cost injust de l’aigua i amb un govern que no ens deixa ni opinar ni informar-nos degudament. Espero, però, que la ciutadania no permetem aquesta situació, que la denunciem i reclamem una auditoria i una consulta vinculant, alhora que denunciem l’actitud d’un govern que actua de manera despòtica amb els ciutadans. Qui sap, potser tot és tan senzill com reduir la crítica a pensar que, segons el web de la companyia, l’alcalde d’Igualada Marc Castells és el president de la junta general d’Aigua de Rigat S.A. i que els regidors Jordi Pont i Jordi Batalla en són vocals.