Jo sé que si ell hagués pogut s’hauria alçat per afegir-se a la conversa.

Perquè per moments, la sala de vetlla número 2 del tanatori va deixar de ser un espai de tristesa pel pare que ens havia deixat. I per unes hores vam viure com si fóssim entre bambolines, retalls d’una vida viscuda. I ell es va fer present gràcies a tots els que ens acompanyaven: els que havien ballat i gaudit al so de la seva trompeta; els amics de l’Associació de la Gent Gran, grans persones agraïdes per les vivències compartides però alhora tristes pel que els ha quedat pendent; els companys dels esmorzars, de bon paladar i riallada propera; les àvies del gimnàs, d’abraçada càlida i afectuosa…

Amb petites pinzellades vam dibuixar la vida de l’artista, el ciutadà proper que sempre havia tingut una paraula amiga pels veïns, les entitats, qualsevol que el saludava pel carrer sense que ell en sabés el nom, els representants de l’ajuntament interessats per la seva experiencia musical i professionalitat, els músics de diferents èpoques i formacions amb qui havia solcat mars remots tocant dalt d’un vaixell o compartit ruta per carreteres perdudes hores i hores per celebrar amb bona música que almenys per una estona la vida és una festa i passi-ho bé i fins l’any que ve.

I certament l’ambient no era de dol. No. Més aviat sentíem un caliu com el que es respira quan ens trobem en família o entre amics passant una bona estona.

I aquell calidoscopi humà ens va transportar amb el record al petit pis on ell ha viscut fins poc abans de la seva mort, aquells setanta-cinc metres quadrats al bell mig de la ciutat, a tocar del Passeig Verdaguer, al barri del Poble Sec on com a família vam viure els seus neguits per fer-se un lloc i un nom en el complicat món de la música, també d’altres èpoques d’incertesa en les que va haver de renunciar a la seva passió per tal de garantir un plat a taula i finalment la plenitud artística i el reconeixement que van arribar gràcies al seu innegable talent.

Ha estat en aquesta fracció infinitesimal de temps comparada amb l’eternitat on ell ja viu, que la ciutat amb tots vosaltres, ha esdevingut una estança més de casa.

A totes i tots gràcies per ser-hi o per voler-hi ser malgrat les circumstàncies us ho van impedir. Un reconeixement especial als excel·lents professionals de la unitat de cures pal·liatives de l’hospital d’Igualada que l’han acomiadat després de cuidar-lo i mimar-lo amb una professionalitat exquisida.

Esperem que el pare, el Santané per tots i tothom, visqui en la nostra, la vostra memòria. Ell resta en silenci però la veu de la seva trompeta ens acompanyarà ara i sempre.

Olga i Xavier Valls