La definició d´una turmenta perfecta es la d´un event potencialment perillós, que s´agreuja per una combinació estranya de circumstàncies. Solen ser inusualment severes, ja que succeeixen quan coincideixen una sèrie de factors.

   En el cas que ens ocupa:

Un problema d´okupació o presumptes lloguers irregulars, perllongat durant els anys, fins i tot dècades, amb les seves problemàtiques (de sobres conegudes per l´Ajuntament), que desemboca en un incendi (d´origen desconegut) que provoca  el tancament d´un establiment històric; l´estanc de la plaça de l´ajuntament.

Un propietari (gran tenidor i, segons fonts oficials, un dels més sancionats d´Igualada) que negligeix en les seves obligacions del manteniment de l’immoble i que aprofita un dictamen qüestionable dels serveis tècnics de l´Ajuntament, per rescindir el meu contracte de lloguer.

Un Ajuntament sense empatia, que ha permès amb la seva desídia que la situació acabés en catàstrofe i que per poc es perdessin vides, més preocupat en treure´s un problema del damunt que en protegir el petit comerç. Encapçalat per un alcalde que promet ajuda verbalment (pot ser al propietari, a mi de ben segur que no) i després se´n renta les mans.

Unes normatives estatals draconianes i inflexibles d´un sector (el del tabac) excessivament regulat, que impossibilita una reobertura en les proximitats i l´encareix fins a extrems insuportables.

  Si ja és difícil lluitar contra un Goliat, imagineu-vos contra quatre que semblen confabulats. El cas es que totes aquestes circumstàncies m´han empès, per preservar la meva salut mental i raons econòmiques, a vendre´m la llicència de l´estanc. Una decisió que no ha estat gens fàcil, en contra de la meva voluntat i que ha acabat amb una tradició familiar de més de cent anys. Quatre generacions que estimaven la seva feina, que la gaudien com el primer dia i que consideraven els seus clients com part de la seva família. Tants i tants noms, vivències, conversacions i confidències, que quedaran en el record. L´enyor es tant gran, que m´impossibilita visitar la meva estimada plaça pel dolor de veure l´estanc tancat. I més quan saps que, si qui té el poder hagués fet les coses d´un altre manera, encara podria estar rere el taulell, servint i envoltat dels meus clients/amics. Sí, hauria estat així, doncs malgrat l´incendi, l´estanc no en va resultar afectat i només caldran unes reformes (que no afecten la botiga) per mantenir l´edifici en peus. Reformes, es molt possible, finançades en part per subvencions municipals que rebrà el propietari.

   Podria explicar més coses que han passat, però son tan rocambolesques, tan injustes, tan cruels, que resulten difícils de comprendre i digerir. Mentiria si dic que no guardo rancor, sento que m´han arrencat una part important de la meva vida, però un ha de mirar endavant si vol sortir del pou. El cas es que l´estanc ja no em pertany ni estarà mai més ubicat al centre de la vila. El regentarà un altre família, en un lloc molt allunyat dels seus orígens, que haurà de picar pedra per guanyar-se una nova clientela. Els hi desitjo molta sort i encerts, de ben segur en necessitaran!

   Amb aquesta carta, la meva família i jo, ens acomiadem de tots els clients i companys botiguers que ens han fet costat durant tants anys. Diuen que quan es tanca una porta s´obre una finestra, però ja res serà igual. A tots vosaltres -alguns m´han vist créixer darrera el taulell, altres els he vist créixer jo-, gràcies i una abraçada i un petó ben gran. Adeu!

Kilian Tomàs Morant (4ª generació d´estanquers).